Sí, als 67, i què?

Me'n feli­cito, que final­ment els agents soci­als, és a dir els sin­di­cats i les patro­nals, i el govern espa­nyol hagin acon­se­guit arri­bar a un pacte per les pen­si­ons i el tre­ball. Pri­mer de tot perquè aquest pacte era impres­cin­di­ble per man­te­nir la mínima con­fiança de tots els sec­tors econòmics i soci­als, tant naci­o­nals com inter­na­ci­o­nals, en un moment de crisi pro­funda com el que estem vivint. I també perquè, quan durant tots aquests dies fins arri­bar a aquest pacte d'equi­li­bri, he anat escol­tant bar­ba­ri­tats ten­den­ci­o­ses res­pecte de la rea­li­tat social i econòmica d'aquest país, me n'he fet creus, que algú no veiés la neces­si­tat d'un replan­te­ja­ment glo­bal per a poder aguan­tar i nodrir els pilar fona­men­tals de l'estat del benes­tar.

Aquesta visió mani­quea d'un pro­blema com­plex i una neces­si­tat social abo­cada al des­as­tre (si no s'hi posava solució), m'ha dei­xat, per la seva manca de soli­da­ri­tat i pers­pec­tiva de futur, impres­si­o­nada.

¿Que algú pot pen­sar que no cal la impli­cació de tots i cadas­cun dels ciu­ta­dans en un sis­tema econòmic que, en cas de neces­si­tat, ens dóna cober­tura a tots i que està, essen­ci­al­ment, sos­tin­gut per les apor­ta­ci­ons que els tre­ba­lla­dors fem al sis­tema?

Ara ja ningú no posa en dubte que el fet que l'Estat admi­nis­tri les pen­si­ons, la sani­tat pública i l'edu­cació és impres­cin­di­ble en una soci­e­tat desen­vo­lu­pada que cuida la seva ciu­ta­da­nia. Per tant, que aquest sis­tema en èpoques de crisi com la que ens ha cai­gut i ens està caient s'hagi de refor­mu­lar és d'una obvi­e­tat tan evi­dent que aquells que la qüesti­o­nen són, com a mínim, irres­pon­sa­bles.

I si resulta que em toca, a mi com a tants d'altres que encara tenim davant nos­tre un tros de camí per cotit­zar, no jubi­lar-me fins als 67 anys perquè la salut m'acom­pa­nya i així con­tri­bu­eixo que el sis­tema, que també em dóna cober­tura a mi i als meus, s'aguanti, doncs què volen que els digui, estic dis­po­sada a fer-ho amb bon humor i paciència.

Exi­gint, això sí, que el meu esforç es vegi recom­pen­sat amb una sani­tat pública impe­ca­ble, un ense­nya­ment que fun­ci­oni i unes pen­si­ons dig­nes que quan sigui l'hora em per­me­tin viure amb dig­ni­tat.