4 columnes

Ben­vol­gu­des i ben­vin­gu­des, totes qua­tre. Feia 82 anys que no hi éreu i ahir, reta­lla­des con­tra el pla de Bar­ce­lona, sem­blava que mai no haguéssiu mar­xat. Com totes les colles de qua­tre –qua­tre gats, qua­tre camins, qua­tre cases–, us feu fami­li­ars i ami­ga­bles de seguida. No hi ha agressió, no hi ha delicte estètic, per molt que diguin qua­tre arre­ple­gats del dis­seny cos­mo­po­lita. Més aviat al con­trari; sou el record sen­zill, robust i petri de la per­vivència. Sou poble i el poble és en vosal­tres.

Alguna de les auto­ri­tats que us ha inau­gu­rat es va opo­sar en el seu dia, gai­rebé amb les ungles, a la vos­tra res­ti­tució. Bé, així és la política; un dia volen tre­pit­jar el vos­tre record, bar­res de gra­nit, i al cap de poc se us han d'empas­sar, l'una rere l'altra, per allà on cou més. I suposo que vosal­tres, refi­a­des i dreçades, amb mitja ria­lleta entre esclet­xes, us bur­leu del mort, es digui Primo o es digui Franco, i del qui el vol vet­llar, sigui d'esquer­res o de dre­tes o d'extrem cen­tre.

No patiu per la poste­ri­tat, pilars d'ahir i de sem­pre. Els cata­lans mai no hem estat gaire amics de l'èpica perquè diem que ens fa pànic el ridícul. Però vosal­tres sabeu prou que el pro­blema no és ni el ridícul ni l'estètica ni l'ètica. El pro­blema de debò és que no sabem gua­nyar. De per­dre sí, en sabem un munt, i no hi ha nació sota la capa del cel que fra­cassi amb tanta solem­ni­tat i gran­desa com nosal­tres. O sigui que aguan­teu dre­tes, perquè sou l'excepció ver­ti­cal a la ruïna horit­zon­tal, ran de terra, que sol ser aquesta terra.