Opinió

OPINIÓ

Líbia i Europa

Passa amb Europa que sempre arribem tard, que sempre ens convencem només per la força dels fets, que sempre necessitem que els altres ens resolguin els nostres problemes...

Les rela­ci­ons d'Occi­dent amb Líbia són motiu de reflexió. La bru­ta­li­tat i vena­li­tat del “líder de la revo­lució” està fora de dis­cussió però els acords comer­ci­als i la con­si­de­ració política que han tin­gut la UE i els EUA, espe­ci­al­ment en els últims anys, han estat dic­tats per l'interès econòmic, és a dir, ven­dre pro­duc­tes a Líbia, bene­fi­ciar-se de les seves inver­si­ons a Occi­dent i asse­gu­rar-se el sub­mi­nis­tra­ment de gas i petroli del país amb les sego­nes reser­ves d'Àfrica, i del qual el 90% de la pro­ducció, 2 mili­ons de bar­rils dia­ris, té com a des­ti­nació la UE.

Ara que qual­se­vol dis­creció ha des­a­pa­re­gut i els crims del règim són titu­lars en tots el mit­jans, és per­ti­nent pre­gun­tar-se si la política occi­den­tal ha estat la cor­recta, no des de l'ètica, que la res­posta és obvia, sinó des de l'eficàcia de la inter­re­lació comer­cial, econòmica i política. Els dic­ta­dors i els autòcra­tes poden ser igno­rats, però no és segur que això posi fi abans als seus règims ni que ajudi les seves pobla­ci­ons, opri­mi­des, mal­trac­ta­des i segres­ta­des dels seus drets i lli­ber­tats; per tant, la solució no és la inhi­bició sinó l'acció, caldrà dir que diplomàtica, econòmica, fins i tot mili­tar, però sem­pre intel·ligent.

Gad­dafi arriba al poder el 1969 per un cop d'estat que es pre­sen­tava com l'alli­be­ra­ment del poble perquè posava fi a l'estruc­tura del govern “clàssica” i tras­lla­dava el poder a uns “comitès popu­lars” que l'exer­ci­rien direc­ta­ment. Es va evi­den­ciar aviat que era una ficció i la dic­ta­dura es va mos­trar abso­luta i ani­qui­la­dora de la ini­ci­a­tiva, la lli­ber­tat i el progrés mate­rial i social de la població. Els deli­ris polítics del líder van por­tar a pro­po­sar uni­ons polítiques amb Egipte i Síria, la Lliga Àrab, que no van pas­sar de la mera for­mu­lació i a desen­vo­lu­par després com política d'estat acci­ons ter­ro­ris­tes com ara la des­trucció de dos avi­ons comer­ci­als en vol, la tragèdia de Locker­bie ha estat pro­vat que va ser pro­vo­cada per Líbia, amb un balanç de 400 morts. El pre­si­dent Rea­gan bom­bar­deja Trípoli i Ben­gasi però Gad­dafi en surt il·lès i acce­lera la seva cam­pa­nya deses­ta­bi­lit­za­dora pel ter­ro­risme i l'extorsió, tant a Àfrica –envia una força expe­di­cionària al Txad, on moren 4.000 libis– com a Europa.

Als noranta s'ini­cia una apro­xi­mació d'Occi­dent. Es pacta l'alli­be­ra­ment de dos dels ter­ro­ris­tes jut­jats i empre­so­nats a Angla­terra, per la indem­nit­zació directa de Líbia a les famílies de les vícti­mes, i es com­pro­met el règim a des­truir les seves armes de des­trucció mas­siva, pro­grama nuclear i armes químiques i a aban­do­nar tot acte ter­ro­rista a Europa, encara que no del tot a l'Àfrica, on con­ti­nua inter­fe­rint en les polítiques inter­nes de Mali, Ghana, el Congo i altres estats.

Itàlia, antiga potència colo­nial, és el pri­mer soci comer­cial, i els nego­cis i les inver­si­ons líbies a Fiat, ENI, Fin­me­ca­nica, etc., supo­sen avan­tat­ges comer­ci­als que por­ten Ber­lus­coni a con­vi­dar Gad­dafi a la cimera del G-8 el 2008. Es per­do­nava el pas­sat a l'autòcrata perquè la seva política exte­rior s'havia tor­nat civi­lit­zada, però la repressió interna no can­vi­ava. Es podia igno­rar aquesta qüestió perquè mediàtica­ment no era relle­vant i es va come­tre l'error polític de fer-ho.

Sem­bla pro­vat ara pels fets que les polítiques de curt ter­mini, tàcti­ques, amb dic­ta­du­res no por­ten a l'esta­bi­li­tat, perquè aquesta, per ser-ho, ho ha de ser a llarg ter­mini, i això no suc­ce­eix. Contrària­ment, els acords comer­ci­als amb dic­ta­du­res ten­dei­xen a enfor­tir els règims que hau­rien d'evo­lu­ci­o­nar des de la seva feblesa però no des de la for­ta­lesa gene­rada per unes rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals teòrica­ment “nor­ma­lit­za­des”. No es veu la neces­si­tat que el fet que les empre­ses facin nego­cis suposi que els governs accep­tin, jus­ti­fi­quin i cer­ti­fi­quin règims cor­rup­tes i cri­mi­nals. Entre la relació comer­cial tole­rada i el suport polític entu­si­asta hi ha una distància que Occi­dent ha recor­re­gut en aquest cas sense cap neces­si­tat i en per­ju­dici per la pròpia posició tant política com econòmica.

La revo­lució del Magrib no és la dels isla­mis­tes con­tra els autòcra­tes o la d'una nova dic­ta­dura per subs­ti­tuir l'ante­rior, és la revo­lució d'una nova gene­ració que no ha estat escol­tada i que no veu futur ni pro­fes­si­o­nal ni per­so­nal al seu país; l'atur dels joves supera el 50%, perquè aquest no creix ni millora i els recur­sos econòmics són espo­li­ats per una classe política incapaç i cor­rupta.

La UE ha optat, com a màxima acció política for­mal, per la petició de con­tenció a règims que no l'han prac­ti­cada mai i en defi­ni­tiva per una mal dis­si­mu­lada volun­tat que es man­tin­guin unes rela­ci­ons que arri­ba­des a un punt són insos­te­ni­bles. No esta­rem, els euro­peus, una vegada mes fent el ridícul?

En política exte­rior ja fa temps s'ha demos­trat que la manca d'estratègia a llarg ter­mini, de mode­ració, de fer­mesa, de con­tenció i de no-inter­ferència, té efec­tes nega­tius per a qui ho prac­tica. La Pri­mera Guerra Mun­dial és fruit de la manca de mode­ració d'Ale­ma­nya; la segona, de la manca de fer­mesa ini­cial dels ali­ats; les guer­res colo­ni­als d'Indo­xina i Algèria, de la manca de con­tenció fran­cesa que va fer créixer l'extre­misme del Viet-minh i del FNA; el pro­blema de l'Iran, de la inter­ferència en els afers interns pel Regne Unit i els EUA, que eli­mi­na­ren el règim legítim de Mos­sa­degh per subs­ti­tuir-lo per l'il·legítim del xa.

Passa amb Europa que sem­pre arri­bem tard, que sem­pre ens con­ven­cem només per la força dels fets, que sem­pre neces­si­tem que els altres ens resol­guin els nos­tres pro­ble­mes... perquè som, mal­grat les nos­tres democràcies, febles i con­ser­va­dors del que tenim i no volem per­dre, i quasi sem­pre aca­bem per­dent. Ara es repe­teix la història una vegada més però quasi es pot dir que tant se val, estem ràpida­ment els euro­peus dei­xant de ser relle­vants, no ja al món sinó fins i tot per als nos­tres veïns.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.