Diguem les coses pel seu nom

No es pot matar tot el que és gras. No es pot pas­sar el ribot per rebai­xar el mateix gruix o el mateix tant per cent a totes les par­ti­des de tots els depar­ta­ments. El que defi­neix la línia de fons d'un govern és pre­ci­sa­ment defi­nir els accents, les pri­o­ri­tats, allò que es con­si­dera impres­cin­di­ble de garan­tir i de pro­te­gir d'allò que no és urgent o es pot dosi­fi­car.

Estem assis­tint aquests dar­rers dies a una cons­tant i, si ho com­pa­rem amb l'opo­sició, diria que dese­qui­li­brada presència mediàtica dels con­se­llers que per trac­tar d'ava­lar i de jus­ti­fi­car les reta­lla­des en àrees molt sen­si­bles rela­ci­o­na­des pre­ci­sa­ment amb els ser­veis uni­ver­sals de salut, d'edu­cació, de benes­tar social o d'infra­es­truc­tu­res.

El mis­satge és per­vers. Ho sen­tim, vénen a dir, hi ha dos cul­pa­bles: el govern ante­rior, que ens ha dei­xat una herència que no ens per­met fer una altra política que la reta­llada indis­cri­mi­nada de ser­veis, i el govern de Madrid, que no ens dóna el que ens deu i ens rega­teja el que ens ha promès. Con­clusió: si la culpa és dels altres no em podeu dema­nar ni res­pon­sa­bi­li­tats ni que fem mira­cles.

Si aquesta expli­cació la dóna avui el pre­si­dent, demà el por­ta­veu del govern, demà pas­sat el con­se­ller del ram i fan la roda pri­mer als mit­jans públics i després als pri­vats i tor­nem a començar, resulta que el dis­curs acaba calant en l'opinió pública: No podem man­te­nir la dotació d'ordi­na­dors a les esco­les, no podem man­te­nir l'apor­tació de recur­sos de man­te­ni­ment per a cale­facció, llum o mate­ri­als als ins­ti­tuts. Hem d'atu­rar el pla d'ajuts de la llei de dependència. Hem de supri­mir para­des de metro de la línia 9. Hem d'allar­gar les llis­tes d'espera dels hos­pi­tals. Hem de dei­xar de fer inter­ven­ci­ons quirúrgi­ques a la tarda. Hem de renun­ciar al cri­teri de pro­xi­mi­tat per con­cen­trar les pro­ves diagnòsti­ques en cen­tres selec­ci­o­nats... Tot per culpa de l'herència rebuda, per culpa de la crisi o per culpa del Madrid que “con­vida a cafè i ens el fa pagar a nosal­tres”.

D'allà on no n'hi ha no en raja, ve a dir el govern. Però el bo del cas és que alguna de les aixe­tes que encara podrien rajar resulta que el govern d'Artur Mas la vol tan­car. Em refe­reixo a la llei de suc­ces­si­ons que encara aporta anu­al­ment gai­rebé 500 M€. Per què es renun­cia a un ingrés i s'opta per reta­llar par­ti­des a tort i a dret?

La ciu­ta­da­nia assis­teix atònita a l'arren­cada del govern de CiU. No sap com reac­ci­o­nar. Ni els sin­di­cats, ni els pro­fes­si­o­nals, ni les asso­ci­a­ci­ons cíviques plan­ten cara. Trobo a fal­tar el lide­ratge polític de l'opo­sició. No han pas­sat encara els 100 dies de gràcia, però el govern ja ha ense­nyat totes les car­tes i és hora d'asse­nya­lar els qui per­ju­di­quen les seves reta­lla­des i de denun­ciar els qui bene­fi­cien deter­mi­na­des res­tric­ci­ons de ser­veis públics. És hora de desem­mas­ca­rar, d'expli­car les con­tra­dic­ci­ons, de demos­trar que hi ha polítiques alter­na­ti­ves que poden garan­tir el man­te­ni­ment de l'Estat del benes­tar tan difícil­ment acon­se­guit. I en aquest marc i en defensa dels interes­sos de la ciu­ta­da­nia no hi ha dubte que els mit­jans de comu­ni­cació hau­rien d'assu­mir també el seu paper.