Àngels i dimonis

Una pel·lícula i una notícia han tor­nat a posar d'actu­a­li­tat uns pro­ces­sos que em pen­sava que l'Església ja havia abo­lit. Però tot i el pas del temps, allà on n'hi ha hagut sem­pre en queda. D'una banda els exor­cis­mes, que ja no es prac­ti­ca­ven però que segons aquesta pel·lícula, basada en fets reals, ara fa uns qua­tre anys que Roma els hau­ria tor­nat a auto­rit­zar amb resul­tats diver­sos, alguns sor­pre­nents, d'altres de sos­pi­to­sos. Però l'altra pràctica –per mi més pre­o­cu­pant– és la de les exco­mu­ni­ons. És a dir, s'exclou algú de la comunió amb l'Església, ente­nent comunió com el fet de par­ti­ci­par d'allò que és comú. I resulta que l'Arque­bis­bat de Bar­ce­lona ni par­ti­cipa ni com­par­teix els mètodes del pare Manel. Com saben, el mossèn afirma en un lli­bre que va finançar l'avor­ta­ment d'una noia per evi­tar que es des­sagnés. Les auto­ri­tats eclesiàsti­ques recor­den que segons el Codi de Dret Canònic, “el fet de coo­pe­rar en un avor­ta­ment com­porta la pena d'exco­munió automàtica”. S'hau­ran de pro­var els fets i s'obrirà un procés ecle­sial i embo­lica que fa fort. Aaah! Això no treu, però, que reco­ne­guin la feina que fa anys que fa el pare Manel entre els més neces­si­tats. En comp­tes d'aju­dar, però, posem pals a les rodes. I encara haurà de donar gràcies a Déu que no sigui dit que no reco­nei­xen el mèrit.

Com diria aquell: “No estan pre­pa­rats per a la vida moderna!”. Les deci­si­ons de sen­tit comú, les lògiques, les de tocar de peus a terra, es veu que estan renyi­des amb les que pro­mou l'Església, que de tan ele­va­des fàcil­ment es per­den de vista. Come­tre un mal menor per evi­tar-ne un de major, un pecat venial que pot ser excu­sa­ble perquè té unes raons pode­ro­ses al dar­rere, també, s'hau­ria de tenir en compte. No. S'ha de cen­su­rar i escar­men­tar. No ho entenc. Cada vegada que l'Església té la pos­si­bi­li­tat d'actuar de manera exem­plar, de fer-ho bé, s'equi­voca. Per què abu­sar de menors o negar l'holo­caust no han estat motius prou de pes per exco­mu­ni­car? I per què, als pocs ele­ments bons –que en té– que con­nec­tin amb els laics, els fan la vida impos­si­ble?  Pot­ser esta­ria bé que com­ba­tes­sin els seus pro­pis dimo­nis per des­em­pa­lle­gar-se de cer­tes acti­tuds. Segu­ra­ment que després seria més fàcil dis­tin­gir entre els autèntics àngels i dimo­nis.