Cent dies

Ahir va fer cent dies que el govern d'Artur Mas va pren­dre pos­sessió, però ja fa dies que els mit­jans de comu­ni­cació, els par­tits polítiques i la soci­e­tat civil fan balanç d'aquests tres mesos i escaig d'un govern que pre­te­nia ser el “dels millors”. L'Avui publi­cava dilluns una enquesta en què el govern obte­nia un apro­vat (5,7). Però erra­ria el govern si caigués en un excés de cofo­isme, perquè la situ­ació no millora com ha vin­gut a demos­trar l'incre­ment de l'atur el mes pas­sat. Cal dir d'entrada que el con­text actual és massa com­plex per poder ava­luar cor­rec­ta­ment l'acció del govern en tan poc temps. I, tan­ma­teix, això no va bé.

El govern ha amor­tit­zat bona part de la il·lusió amb què molta gent va aco­llir el canvi i hom té la sen­sació que ens tro­bem on érem, sense full de ruta i sense mesu­res efi­ca­ces per sor­tir de la crisi, fora de l'obsessió per reduir el dèficit. Cer­ta­ment el govern espa­nyol no hi ajuda negant-se a fer efec­tiu allò que per­toca a Cata­lu­nya en funció del fons de com­pe­ti­ti­vi­tat. I tam­poc hi ajuda una opo­sició des­con­cer­tada –paint encara la sotra­gada elec­to­ral de novem­bre– no fent cos­tat al govern en una recla­mació justa i en bene­fici de tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. No és admis­si­ble que els interes­sos elec­to­rals del PSOE endar­re­rei­xin uns paga­ments pac­tats en el nou model de finançament apro­vat fa poc més d'un any (llei de 18 de desem­bre de 2009). Però tam­poc és admis­si­ble que el govern alen­teixi la pre­sen­tació dels pres­su­pos­tos empa­rant-se en l'acti­tud del govern espa­nyol, perquè es pot sos­pi­tar que es mou pels matei­xos interes­sos elec­to­rals i que, de moment, ja va bé cul­par de tot Madrid.

És com si la ima­gi­nació del govern, més enllà de l'eli­mi­nació de l'impost de suc­cessió fins i tot per a les ren­des més ele­va­des, es reduís a les reta­lla­des en sani­tat, edu­cació, polítiques soci­als i infra­es­truc­tu­res, amb el risc de des­man­te­llar el pre­cari estat del benes­tar de què gaudíem. En el cas de la sani­tat i l'edu­cació, això té dues con­seqüències clares: aco­mi­a­da­ments i degra­dació dels ser­veis. Les reta­lla­des poden fer irre­cu­pe­ra­ble el model sani­tari català. I és un peix que es mos­sega la cua, perquè reduc­ci­ons de plan­ti­lles vol dir menys atenció als usu­a­ris, més atur i, per tant, menys con­sum i més neces­si­tat de pres­ta­ci­ons soci­als. Pot­ser el govern no comu­nica bé, però basar-ho tot en les reta­lla­des no sem­bla el millor camí per sor­tir de la crisi i ben segur que són pos­si­bles altres mesu­res menys lesi­ves per als ciu­ta­dans.

Tam­poc és cohe­rent que l'opo­sició es limiti a denun­ciar la mala gestió del govern com si no tingués res a veure amb la situ­ació here­tada. Les res­pon­sa­bi­li­tats del govern de Madrid en l'actual crisi són enor­mes. La res­pon­sa­bi­li­tat de com aquesta ha afec­tat dife­ren­ci­al­ment Cata­lu­nya és, com a mínim, com­par­tida per l'actual govern i l'ante­rior. L'opo­sició no pot reduir-se a cri­ti­car el govern faci el que faci. En moments com aquests, d'una opo­sició eficaç i res­pon­sa­ble cal espe­rar pro­pos­tes cons­truc­ti­ves, via­bles i creïbles, no crítiques pre­vi­si­bles dic­ta­des tan sols per la con­fron­tació ideològica.

Per sor­tir de l'actual atzu­cac, la ciu­ta­da­nia reclama entesa, col·labo­ració, con­sens i, sobre­tot, eficàcia i sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat –patri­o­tisme en dirien alguns–, perquè cor­rem el perill d'enfon­sar el país en una crisi per­ma­nent i irre­ver­si­ble. I, més enllà, com ha adver­tit Paul Farell, el pres­tigiós ana­lista de The Wall Street Jour­nal, només queda una res­posta: “Si els rics no paguen impos­tos s'hau­ran d'enfron­tar a una revo­lució”, la dels joves sense feina ni horitzó de futur i la d'unes clas­ses mit­ja­nes i popu­lars con­dem­na­des a la pre­ca­ri­e­tat en un país cada vegada més empo­brit.