Apologia de l'optimisme

L'opti­misme és una carac­terística humana que pre­senta diver­sos graus de mani­fes­tació, en funció de cada per­sona con­creta, i que es veu influ­en­ci­ada per la seva situ­ació per­so­nal i per l'ambi­ent social. També té una arrel biològica que, com jus­ti­fi­caré, té una certa relació amb la capa­ci­tat cre­a­tiva i la lli­ber­tat, la qual cosa genera refle­xi­ons interes­sants. Com qual­se­vol carac­terística men­tal és con­seqüència del fun­ci­o­na­ment del cer­vell i hi ha gens que hi influ­ei­xen, com per exem­ple un trans­por­ta­dor de la sero­to­nina i un recep­tor de la dopa­mina, dos neu­ro­trans­mis­sors amb múlti­ples fun­ci­ons. Curi­o­sa­ment, aquests gens, junt amb altres gens cone­guts, inter­ve­nen en la nos­tra capa­ci­tat cre­a­tiva.

El fet que hi hagi gens que con­di­ci­o­nin aques­tes carac­terísti­ques implica que la selecció natu­ral ha afa­vo­rit llur funció. En el cas de la cre­a­ti­vi­tat, no és gens estrany, atès que és una de les adap­ta­ci­ons que ens han permès sobre­viure com a espècie. Davant de qual­se­vol canvi o pressió exte­rior que ens generi inco­mo­di­tat, els pro­ces­sos cre­a­tius ens per­me­ten desen­vo­lu­par estratègies per adap­tar-nos-hi o per adap­tar allò que ens envolta a les nos­tres neces­si­tats. En aquest con­text, l'opti­misme, que des del punt de vista biològic s'entén com al volun­tat de seguir vivint i pro­cre­ant mal­grat que la mort sigui, en dar­rer terme, ine­vi­ta­ble, afa­vo­reix la pre­dis­po­sició men­tal necessària per bus­car solu­ci­ons.

Tan­ma­teix, qual­se­vol procés cre­a­tiu fa neces­sari que haguem de gau­dir d'una certa lli­ber­tat de pen­sa­ment, atès que per crear cal fer noves asso­ci­a­ci­ons d'idees i aques­tes difícil­ment poden sor­gir de línies estan­dar­dit­za­des de pen­sa­ment. És un tema que m'apas­si­ona i hi he dedi­cat mol­tes hores de feina, les prin­ci­pals con­clu­si­ons de les quals he plas­mat en un lli­bre de divul­gació que acaba de sor­tir publi­cat (L'enigma de la lli­ber­tat. Una pers­pec­tiva biològica i evo­lu­tiva de la lli­ber­tat humana, Ed. Bro­mera).

Un dels motius que jus­ti­fica que tant l'opti­misme com la cre­a­ti­vi­tat i la lli­ber­tat de pen­sa­ment con­tri­bu­ei­xen a la super­vivència de la nos­tra espècie és que van asso­ci­ats al plaer, i el plaer és un dels meca­nis­mes cere­brals que garan­tei­xen la rea­lit­zació de les neces­si­tats biològiques bàsiques, com l'ali­men­tació i la repro­ducció. Així també sen­tim plaer quan tenim una idea nova, quan veiem el món amb opti­misme i quan pen­sem amb lli­ber­tat, tant si és un lliure albir autèntic com única­ment una sen­sació sub­jec­tiva de lli­ber­tat.

Dit així, però, pot sem­blar que tot ple­gat vin­gui con­di­ci­o­nat única­ment pels nos­tres gens. Res més lluny de la rea­li­tat, perquè la bio­lo­gia del nos­tre cer­vell és molt plàstica i per­met incor­po­rar en el seu fun­ci­o­na­ment els con­di­ci­o­nants ambi­en­tals i soci­als, els quals poden poten­ciar, i també limi­tar, totes aques­tes carac­terísti­ques de la nos­tra per­so­na­li­tat. Aquest fet, jun­ta­ment amb la com­plexa relació fun­ci­o­nal que hi ha en el nos­tre cer­vell entre opti­misme, cre­a­ti­vi­tat i lli­ber­tat de pen­sa­ment, genera una pos­si­bi­li­tat molt interes­sant: que la poten­ci­ació cul­tu­ral i edu­ca­tiva d'aquests aspec­tes i del plaer que poden pro­vo­car actuï de forma sinèrgica i bene­ficiï el con­junt, mal­grat que també es pugui donar, i sens dubte és doni, la situ­ació contrària, que la muti­lació, cons­ci­ent o incons­ci­ent, d'algun d'aquests aspec­tes per­ju­di­qui els altres. Unes pos­si­bi­li­tats que cal tenir molt en compte, atès que la millor manera de pros­pe­rar a nivell per­so­nal i col·lec­tiu és a través de l'opti­misme, la cre­a­ti­vi­tat i la lli­ber­tat, com ha fet sem­pre la nos­tra espècie.