Indignació

Hi ha gent que pateix indig­nació crònica i n'hi ha que són con­for­mis­tes per prin­cipi. A alguns, indig­nar-se els costa poc, a d'altres la indig­nació els fa una man­dra insu­pe­ra­ble. Entre aques­tes dues pato­lo­gies de la con­dició humana anem fent la viu-viu. Ara bufen vents favo­ra­bles a la irri­tació col·lec­tiva. A Por­tu­gal diuen que ha tor­nat amb força la cançó de pro­testa. A Angla­terra, les reta­lla­des dels con­ser­va­dors han pro­vo­cat mani­fes­ta­ci­ons només com­pa­ra­bles amb les de la guerra de l'Iraq. A la plaça de Sant Jaume han fet el ple fa qua­tre dies per mos­trar el rebuig a les reta­lla­des nos­tra­des. Alguns obser­va­dors no aca­ben de veure clar si són pro­tes­tes per sal­va­guar­dar els interes­sos dels tre­ba­lla­dors del sec­tor públic o si són per sal­var el país. A vega­des costa enten­dre la gramàtica de la indig­nació i no és fàcil lle­gir la lle­tra petita que ama­guen els clams de pro­testa. Aquest ambi­ent, tibat per les dures rea­li­tats de la crisi, ha tro­bat en el pam­flet/tes­ta­ment d'un vell mili­tant d'esquer­res un eslògan irre­sis­ti­ble: “Indig­neu-vos!” L'al·legat del nona­ge­nari Hes­sel, resis­tent de les llui­tes anti­fei­xis­tes, ha tro­bat ressò perquè pro­posa una res­posta sim­ple a les rea­li­tats com­ple­xes i, de pas­sada, regala bàlsam emo­ci­o­nal als que estan en con­tra per sis­tema. El lli­bret (o l'èxit del lli­bret) ha acon­se­guit indig­nar una ment pon­de­rada i raci­o­nal com la de Vicenç Villa­toro, que ha detec­tat la fal·làcia essen­cial d'una pro­posta tan ben benin­ten­ci­o­nada: fer alar­misme sense fer autocrítica és trampa. Té raó en Villa­toro, però la raci­o­na­li­tat és pesada i enut­josa, sobre­tot pels que estan en estat de santa indig­nació. Per això, de fa temps, pot­ser de sem­pre, els polítics no en fan prou amb pro­po­sar recep­tes raci­o­nals. La política és un art que ha d'apel·lar al cap i al cor, a la raó i a l'emoció. I és per això que la política, essent tan necessària és tan ine­xacta. Un líder impor­tant és el que sap que dos i dos sem­pre fan qua­tre i que dos i dos mai no fan qua­tre.