Opinió

OPINIÓ

El convidat invisible

Cal parlar poc, planificar molt, concertar entre nosaltres i donar suport al nostre govern, que és també d'aquells que no l'han votat, perquè una iniciativa com aquesta o és de tots o no és de ningú

Els que vam ini­ciar el conei­xe­ment de la vida política amb la tran­sició vam pen­sar que aque­lla dreta il·lus­trada, libe­ral i tole­rant de la UCD que va con­duir la tran­sició de la dic­ta­dura a la democràcia era la nova dreta... i que l'esquerra era aquell par­tit soci­a­lista jove, vigorós i refor­ma­dor, i el par­tit comu­nista, aquell que va renun­ciar com la dreta a recla­mar el pas­sat per, a través de l'amnèsia col·lec­tiva, cons­truir el futur.

Sortíem tots de la fos­cor i molts, del pati­ment d'anys de parau­les bui­des amb un estat que la dic­ta­dura, després d'una ter­ri­ble Guerra Civil, havia bui­dat d'idees i il·lusi­ons. Volíem cons­truir un futur ple­gats des de la diver­si­tat dels orígens i les ide­o­lo­gies per fer allò que l'Ortega evo­cava: “Es pre­ciso, pues, que nos acos­tum­bre­mos a enten­der toda uni­dad naci­o­nal, no como una coe­xis­ten­cia interna, sino como un sis­tema dinámico...”. Quan el 23 de febrer de 1981 el cop d'estat va ser reduït, vam tenir tots la con­vicció que el pas­sat estava enter­rat per sem­pre...

Tot ha can­viat a pit­jor i avui el debat polític ha estat subs­tituït massa sovint per la des­qua­li­fi­cació, l'insult i el deni­gra­ment de l'adver­sari a través de la calúmnia i la men­tida. Sem­bla­ria que tor­nem al segle i mig ante­rior amb dos reis que no defen­sen el seu poble i la Cons­ti­tució de l'estat, que havien jurat defen­sar; on el pro­nun­ci­a­mi­ento és l'arma política per excel·lència i las gace­ti­llas, les fonts d'infor­mació; on l'exèrcit con­di­ci­ona per­ma­nent­ment la política, i on la idea fede­ral de l'estat es mal­met a la Pri­mera República per aca­bar en par­ti­cu­la­risme i can­to­na­lisme. És una vida política que va en ziga-zaga, cap enlloc. Només la res­tau­ració borbònica del 1876 esta­bi­litza el país i l'arri­bada el 1890 del sufragi uni­ver­sal con­so­lida les poques lli­ber­tats acon­se­gui­des que el rei Alfons XIII tra­eix, com ho va fer el seu besavi Fer­ran VII cent anys abans amb la Cons­ti­tució del 1812, donant el poder a un gene­ral que governa el país del 1923 al 1930. Quan la dic­ta­dura s'ensorra, la monar­quia que l'havia impul­sat, des­pres­ti­gi­ada i esgo­tada, dóna lloc a una república plena de vida i il·lusió que l'esquerra i la dreta extre­mes des­tros­sen amb la con­tri­bució invo­luntària del cen­tre­dreta i el cen­tre­es­querra inge­nus però benin­ten­ci­o­nats.

La nos­tra vida política és ara on habi­tu­al­ment ha estat en l'últim segle i mig, quan el líder de l'opo­sició té una valo­ració tan baixa com la del pre­si­dent del govern des­pres­ti­giat per la crisi més pro­funda dels últims cent anys, quan la dreta està segres­tada per uns mit­jans de comu­ni­cació d'extrema dreta que la con­di­ci­o­nen i limi­ten, quan el minis­tre de l'Inte­rior que més ter­ro­ris­tes ha empre­so­nat és acu­sat de col·labo­rar i nego­ciar com­pro­mi­sos ver­go­nyants amb el ter­ror, quan la cor­rupció ha arri­bat lluny i els encau­sats es tor­nen a pre­sen­tar a les elec­ci­ons... Els que pensàvem que la vida política de la tran­sició era l'ordi­nari, hem de reconèixer que estàvem equi­vo­cats. Allò era extra­or­di­nari, l'ordi­nari és el que passa ara perquè dóna con­tinuïtat al pas­sat.

Cal ara pre­gun­tar-se si Cata­lu­nya encaixa en aquesta situ­ació de l'estat quan no se'ns entén, es trenca el pont de col·labo­ració que cons­ti­tu­eix l'Esta­tut, la política fis­cal ens és per­ju­di­cial mal­grat els avenços dels últims anys, la política d'infra­es­truc­tu­res està enfo­cada no per pro­moure la riquesa sinó el poder polític del cen­tre, la con­tri­bució econòmica a les regi­ons més pobres de l'estat és jut­jada d'inso­lidària, ser català és un estigma que s'ha de com­pen­sar demos­trant que s'és una per­sona com les altres...

És evi­dent que Cata­lu­nya ha de replan­te­jar la seva relació amb Espa­nya perquè la que tenim és per­ju­di­cial per als nos­tres interes­sos i des­a­gra­da­ble per a les nos­tres rela­ci­ons. Per això la pro­posta que fa el govern de la Gene­ra­li­tat de rene­go­ciar un nou finançament és la tra­ducció pràctica de l'interès i neces­si­tat de plan­te­jar de nou l'encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya, nego­ci­ació que serà difícil perquè la con­tra­part no li dóna la importància que té, no pensa que sigui necessària una nego­ci­ació que arribi al fons del pro­blema perquè cer­ta­ment els plan­te­ja­ments fets fins ara han estat resolts amb escàs com­promís de l'Estat, amb poc n'hi ha hagut prou...

És per això que neces­si­tem plan­te­jar la nego­ci­ació amb l'Estat sense pressa, asse­gu­rant cada pas fet i cons­truint a par­tir d'aquest... i amb una alter­na­tiva. Mai s'ha pogut nego­ciar res sense tenir una alter­na­tiva, un camí paral·lel per acon­se­guir allò que es vol. És aquesta la inde­pendència? Per a Cata­lu­nya és un camí arris­cat, inde­sit­ja­ble, però ine­vi­ta­ble si el pri­mer no per­met asso­lir allò que neces­si­tem i és de justícia, mal­grat que aquesta paraula és de natu­ra­lesa sem­pre dis­cu­ti­ble. Cal plan­te­jar una nova estruc­tura de finançament, expli­car-la al país, deba­tre-la amb la soci­e­tat civil perquè sigui el pro­jecte de tots, que tin­gui l'aval d'una majo­ria àmplia al Par­la­ment i faci evi­dent la seva accep­tació trans­ver­sal. Aquest plan­te­ja­ment donarà als nego­ci­a­dors la força que neces­si­ten perquè no poden trair allò que vol la majo­ria del poble de Cata­lu­nya...

A les nego­ci­a­ci­ons hi hau­ria d'haver un con­vi­dat silenciós, dis­cret, asse­gut lluny de la pri­mera fila, física­ment invi­si­ble però vir­tu­al­ment real, que repre­senta el camí no vol­gut però ine­vi­ta­ble si allò que es nego­cia i és pos­si­ble no és asso­li­ble. Aquest con­vi­dat del que no s'ha de par­lar ni fer referència, serà útil. Demos­trarà que si no s'acon­se­gueix allò que es vol per la via de la nego­ci­ació, el temps i els des­encís farà que aquell con­vi­dat invi­si­ble esde­vin­gui visi­ble, es faci real len­ta­ment però ine­luc­ta­ble.

Aquest con­vi­dat ja és ara vir­tu­al­ment pre­sent perquè un 18% de la població li ha donat ànima i, si es té en compte l'absen­tisme, sig­ni­fica que un de qua­tre cata­lans que vota pensa que ha de tenir vida real...

Cal par­lar poc, pla­ni­fi­car molt, con­cer­tar entre nosal­tres i donar suport al nos­tre govern, que és també d'aquells que no l'han votat, perquè una ini­ci­a­tiva com aquesta o és de tots o no és de ningú. Si el pre­sent no ens agrada, llui­tem pel futur, ningú ens pot obli­gar a ser on no volem ser...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.