Articles

De mà invisible a puny de ferro

“Si, per sortir de la crisi, només se segueixen les directrius dels mercats, del que no hi ha dubte és que l'estat del benestar té els dies comptats”

La crisi econòmica des­fer­mada arran dels xocs petro­li­ers de 1973 i 1980 (el preu del bar­ril de cru pas­sava de 3 a 12 dòlars entre l'octu­bre de 1973 i el gener de 1974 i asso­lia els 32 dòlars el 1980) suposà la fi de la fase de crei­xe­ment ini­ciat a la post­guerra mun­dial. Durant una dècada, no sem­blava que les polítiques econòmiques fos­sin capa­ces de cap­gi­rar una crisi estruc­tu­ral que es mani­fes­tava en forma de des­cens de les taxes de crei­xe­ment i de les inver­si­ons, inflació, atur, pro­ble­mes en les balan­ces de paga­ment, incre­ment del deute... A diferència, però, de la Gran Depressió dels trenta, aquesta vegada el sis­tema finan­cer no va fer fallida: la con­cen­tració de capi­tal de les grans mul­ti­na­ci­o­nals i la demanda esta­tal –i l'ajut públic pres­tat a les empre­ses i enti­tats finan­ce­res amb pro­ble­mes– ho varen impe­dir.

Seria erroni, això no obs­tant, creure que la crisi només fou con­seqüència de l'alça dels preus del petroli, puix la prin­ci­pal eco­no­mia mun­dial, els Estats Units, ja donava sig­nes d'esgo­ta­ment a finals dels sei­xanta: desac­ce­le­ració del crei­xe­ment, cai­guda de la pro­duc­ti­vi­tat i pèrdua de com­pe­ti­ti­vi­tat.

La revo­lució neo­li­be­ral intentà fer front a la crisi con­tro­lant el crei­xe­ment mone­tari i la inflació, impul­sant pri­va­tit­za­ci­ons mas­si­ves, dis­mi­nuint el dèficit pres­su­pos­tari a costa dels ser­veis públics, reduint els impos­tos per a les ren­des més altes i com­ba­tent el poder dels sin­di­cats. Fou un embat con­tra l'estat del benes­tar. No tots els països reac­ci­o­na­ren, però, de la mateixa manera i, en molts casos, es dugue­ren a terme rees­truc­tu­ra­ci­ons amb un menor cost social i, sobre­tot, s'impul­sa­ren alhora mesu­res d'estalvi energètic. A par­tir de 1983 l'eco­no­mia mun­dial crei­xia de nou, però el món havia can­viat. D'una banda, la crisi dei­xava seqüeles: atur estruc­tu­ral en els països més desen­vo­lu­pats; sub­a­li­men­tació, pobresa i deute en els més pobres. De l'altra, es con­so­li­dava la glo­ba­lit­zació del sis­tema pro­duc­tiu, sor­gien nous sec­tors basats en tec­no­lo­gies d'alt valor afe­git i es produïa un fort desen­vo­lu­pa­ment del sec­tor finan­cer i de les grans mul­ti­na­ci­o­nals que ja no ope­ra­ven en el marc dels mer­cats naci­o­nals, sinó del mer­cat mun­dial. Les eco­no­mies pla­ni­fi­ca­des (URSS i l'Europa de l'Est) no foren capa­ces d'adap­tar-se al mer­cat glo­bal i es col·lap­sa­ren.

L'actual crisi es des­en­ca­dena amb la fallida de Leh­man Brot­hers –setem­bre de 2008– pro­vo­cada per l'emissió d'actius tòxics (hipo­te­ques sub­prime). Però, sens dubte, hi ha cau­ses més pro­fun­des que s'arros­se­ga­ven des de molt abans –com la des­re­gu­lació del sis­tema finan­cer– i que deno­ta­ven un esgo­ta­ment de la fase expan­siva. La lluita con­tra la crisi se cen­tra ara a con­tro­lar el dèficit, reduir el deute i res­ca­tar el sis­tema finan­cer –obvi­ant les seves res­pon­sa­bi­li­tats en la crisi–. Les con­seqüències soci­als són clares: crei­xe­ment de l'atur i dete­ri­o­ra­ment dels ser­veis públics. Les polítiques també: una soci­al­de­mocràcia sense dis­curs que perd elecció dar­rere elecció (a la UE només governa actu­al­ment a Por­tu­gal, Eslovènia, Grècia i Espa­nya) i ascens dels par­tits popu­lis­tes, xenòfobs i d'extrema dreta.

No sabem com serà el món després de la crisi. Sens dubte, se'n sor­ti­ran millor aquells països que hagin inver­tit en I+D+I (inves­ti­gació, desen­vo­lu­pa­ment i inno­vació) per millo­rar la seva com­pe­ti­ti­vi­tat. No és el nos­tre cas. Però si, per sor­tir de la crisi, només se seguei­xen les direc­trius dels mer­cats,del que no hi ha dubte és que l'estat del benes­tar té els dies comp­tats i, pot­ser, la UE també, perquè avui la mà invi­si­ble d'Adam Smith és un puny de ferro que ens empeny cap a una crei­xent desi­gual­tat en la dis­tri­bució de la riquesa que trenca la cohesió social, aboca al con­flicte i bene­fi­cia els més pode­ro­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.