El fons del fons

L'enre­nou orga­nit­zat amb motiu de la votació de la moció de CiU al Congrés és con­si­de­ra­ble i crec que convé acla­rir les coses. Vagi per enda­vant que hi havia motius per votar que sí, però també per votar que no. El més fàcil era votar sí, evi­tar qual­se­vol des­gast i afe­gir-se al càlcul tàctic dels estra­tegs del govern. És igual que el PP anunciés el vot, supo­sa­da­ment a favor de Cata­lu­nya, sense cap pene­di­ment en relació amb el seu recurs con­tra l'Esta­tut, que en va supo­sar la demo­lició de parts impor­tants. És igual que ja existís un doble man­dat del Congrés i del Senat, amb vot favo­ra­ble de tot­hom. I és igual que el supo­sat front català fos una qui­mera fabri­cada per CiU i no un front cons­truït amb diàleg i volun­tat com­par­tida de govern i opo­sició. Vull dei­xar també clar que sense la intran­sigència i la rigi­desa de la vice­pre­si­denta Sal­gado i dels res­pon­sa­bles del seu minis­teri no ens tro­baríem en l'actual situ­ació. No només en relació amb els temes estric­ta­ment econòmics, sinó també davant de la injus­ti­fi­ca­ble opo­sició al con­curs de pro­fes­so­rat con­vo­cat per la Gene­ra­li­tat, en un fet que repre­senta un escàs sen­tit de l'Estat autonòmic i una clara invasió de com­petències del govern de Cata­lu­nya.

Em sem­bla també impor­tant esta­blir que per molt que s'entes­tin alguns en la des­qua­li­fi­cació sis­temàtica del PSC i s'eri­gei­xin en els seus sal­va­dors des de fora, en la per­ma­nent inco­mo­di­tat amb què vivim les qüesti­ons de l'encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya, les difi­cul­tats són font de for­ta­lesa i les solu­ci­ons hau­ran de venir de dins del par­tit. Aquests sal­va­dors poden fer vati­ci­nis sobre el futur del nos­tre par­tit, cata­lo­gar-nos com un pos­si­ble “càncer” en el futur de Cata­lu­nya, con­si­de­rar que atra­pats en les con­tra­dic­ci­ons estem abo­cats a la mar­gi­na­li­tat política. Però per molt que bus­quin més el descrèdit que l'anàlisi i que s'eri­gei­xin en esco­lans de la tàctica de des­gast, encara que s'incli­nin més “pel cinisme, la demagògia i la hipo­cre­sia”, el PSC apos­tarà deci­di­da­ment per la cata­la­ni­tat radi­cal, pel cata­la­nisme cons­truc­tiu que és a l'arrel mateixa del seu espe­rit fun­da­ci­o­nal.

Anem a la cro­no­lo­gia dels fets. A la carta del 23 de setem­bre de 2010 del con­se­ller Cas­tells a la vice­pre­si­denta Sal­gado hi figu­ren tots els argu­ments i les raons de Cata­lu­nya. A favor de no per­dre el per­cen­tatge d'inver­si­ons vin­cu­la­des a la DA3 i en defensa de la lega­li­tat estricta per a 2011 de les bes­tre­tes a compte del fons de com­pe­ti­ti­vi­tat. Perquè, com diu Cas­tells: “...algu­nas de las medi­das adop­ta­das por el gobi­erno del Estado no son una medida efec­tiva de reducción del déficit, sino sim­ple­mente des­pla­zar el déficit del pre­su­pu­esto del Gobi­erno cen­tral al de las CCAA... Es sim­ple­mente, cam­biar el déficit de cajón”.

Així les coses, el nou Govern de Cata­lu­nya s'apunta a la doble demagògia de qüesti­o­nar l'acord de finançament i de cri­ti­car-ne l'incom­pli­ment, accep­tant-ne implícita­ment la bon­dat. El doble joc con­sis­teix a tirar la tova­llola i donar per bo que hi haurà incom­pli­ment per part de l'Estat. D'aquesta manera pot car­re­gar les tin­tes con­tra el dèficit here­tat, els pro­ble­mes de tre­so­re­ria i la incon­sistència dels ante­ri­ors gover­nants. Aban­dona la plena bel·ligerància nego­ci­a­dora i situa a l'apa­ra­dor de la con­fron­tació un pro­blema de govern a govern que té els camins traçats per exi­gir-ne l'ade­quat com­pli­ment.

Mal­grat tot, el PSC insis­teix a fer cos­tat al govern de Cata­lu­nya i anun­cia que un cop exhau­rits tots els camins de la nego­ci­ació donarà suport al govern en aquesta matèria. Fruit d'aquest cap­te­ni­ment es voten pri­mer una moció d'ERC al Congrés dels Dipu­tats (29.3.11) sobre la publi­cació de les balan­ces fis­cals i el com­pli­ment dels acords de finançament. Més enda­vant, es va votar una moció de l'Entesa al Senat (27.4.11) que amb els vots del PSC i sense els del PSOE esde­vin­dria moció gua­nya­dora. Hi ha, doncs, un doble man­dat que hau­ria de ser referència sufi­ci­ent per con­ti­nuar la nego­ci­ació i exi­gir el com­pli­ment de les bes­tre­tes.

Davant de l'even­tu­a­li­tat que es pre­tengués tor­nar a por­tar el tema al Congrés dels Dipu­tats, més amb volun­tat de ten­sar la corda que d'asso­lir resul­tats posi­tius, el PSC va recor­dar al govern de Cata­lu­nya la seva dis­po­sició a con­tri­buir deci­si­va­ment a fer com­plir els com­pro­mi­sos vigents (27.4.11)*. L'advertí que per molt que des de les tri­bu­nes públi­ques se'ns fes­sin admo­ni­ci­ons sobre el nos­tre com­promís i que s'intentés con­tra­po­sar l'acti­tud del PSC en una tria impròpia entre Cata­lu­nya i el PSOE, el que calia és una via nego­ci­a­dora, con­vo­car la Comissió Bila­te­ral, acu­dir, en última instància, a la via juris­dic­ci­o­nal i exhau­rir els meca­nis­mes de la nego­ci­ació política i no els de la con­fron­tació elec­to­ral. La res­posta no ha sigut el diàleg, sinó la des­qua­li­fi­cació i sovint l'insult.

És en aquest con­text i en plena cam­pa­nya elec­to­ral que arriba la moció de CiU al Congrés, acom­pa­nyada d'una altra moció del PP. És més que pro­ba­ble que sense la moció del PP, el senyor Duran Lleida hagués estat dis­po­sat a situar les coses en el ter­reny de la nego­ci­ació que ell mateix pre­si­deix en nom del govern de Cata­lu­nya, en una dua­li­tat impròpia que difu­mina la fron­tera entre l'àmbit estric­ta­ment gover­na­men­tal i la legítima con­fron­tació par­tidària. El PSC, cons­ci­ent dels seus com­pro­mi­sos i cons­ci­ent també que el govern de Cata­lu­nya no ha obert cap camí de diàleg, opta per esme­nar la moció de CiU, convèncer els dipu­tats del PSOE de votar-la i pro­po­sar al Congrés un text que, per ter­cera vegada, hau­ria resul­tat gua­nya­dor i hau­ria posat les coses molt difícils a la Sra. Sal­gado si s'hagués entes­tat a man­te­nir la seva con­tumaç intenció d'incom­plir els acords. Però la con­jun­tura pesa més que l'interès gene­ral, les muni­ci­pals pesen més que Cata­lu­nya i el front fabri­cat és l'evidència que no exis­teix un front cons­truït i tre­ba­llat. La ficció domina l'escena.

Amb el plan­te­ja­ment de la votació per­duda de dimarts (10.5.11) hi perd tot­hom. Pot­ser, fins i tot una mica més el crèdit de la política, entes­tats com estem a ator­gar valor simbòlic i de canvi a vota­ci­ons  mar­ca­des per un parany.

La sim­ple rei­te­ració de vota­ci­ons on cada vegada supo­sa­da­ment es juga la cata­la­ni­tat d'uns i altres no aporta cap valor afe­git al fet essen­cial: la nego­ci­ació política necessària en un con­text de crisi econòmica que exi­geix una espe­cial res­pon­sa­bi­li­tat de tot­hom.

(*) Decla­ració pública del PSC sobre el fons de com­pe­ti­ti­vi­tat