Una altra volta de rosca

Vaig coin­ci­dir amb Miquel Àngel Llau­ger (Palma, 1963) en un dinar. El meu amfi­trió, Joan Manuel Pérez i Pinya, m'havia fet saber que Llau­ger era poeta. Em va estra­nyar, doncs, que en el trans­curs del dinar es limités a eme­tre comen­ta­ris pon­de­rats i brevíssims. He d'adver­tir que molts dels poe­tes que he cone­gut tenen el cos­tum, pot­ser d'ori­gen byronià, de dur la veu can­tant en qual­se­vol tro­bada, sigui per decla­mar poe­sia pròpia o ali­ena, per opi­nar sobre qüesti­ons àuli­ques o gas­tronòmiques, per expli­car acu­dits o per decor­ti­car obres com­ple­tes. Escol­tar un d'aquests poe­tes exal­tats pot resul­tar apas­si­o­nant o ener­vant, segons el cas i les cir­cumstàncies. No és estrany, doncs, que els silen­cis de Miquel Àngel Llau­ger em cri­des­sin l'atenció. Si inver­teix tota l'ener­gia en la poe­sia en comp­tes de mal­gas­tar-la en sobre­tau­les –vaig pen­sar–, la seva obra deu ser memo­ra­ble. Com que casu­al­ment Llau­ger acaba de publi­car el poe­mari A la gran Babilònia (edi­to­rial Moll), he tin­gut ocasió de com­pro­var si la meva intuïció era encer­tada.

El que m'ha sob­tat més dels seus poe­mes ha estat la uti­lit­zació d'un marc de refe­rents com­plex, que tant ell com jo conei­xem, però que per a les gene­ra­ci­ons més joves resulta si fa no fa tan fami­liar com un telèfon góndola. Em refe­reixo al que abans s'ano­me­nava, d'una manera una mica pom­posa, Història Sagrada. Tots aquells topònims i antropònims, totes aque­lles esce­nes efec­tis­tes i aque­lles sentències lapidàries, ara resul­ten fecun­des per escriure i lle­gir poe­mes civils, romàntics i tot. Rein­ter­pre­tar les figu­res de Salomó i Elies, de Judit i Mag­da­lena, de Job i Isaac, pot ser útil per (fer) enten­dre millor el món. Avui dia, l'Apo­ca­lipsi pot sem­blar «un des­vari / vul­gar i psi­codèlic com la tapa / d'un elapé dolent de fa molts anys». Llau­ger, en tot cas, no des­carta altres refe­rents com­par­tits, com ara els cine­ma­togràfics, que ens poden ser­vir per donar una altra volta de rosca a la història més cone­guda i repre­sen­tada de totes les que recu­llen les Escrip­tu­res. Quan el fill del fus­ter s'ha des­sag­nat a la creu, Hero­des i Pilat s'allu­nyen «en la llum del cre­pus­cle, pro­me­tent-se, / com si fos­sin herois d'una pel·lícula / de dos mil anys més tard, que aquell final / podria ser l'inici / d'una gran amis­tat».