Jocs d'envit, sort i atzar
Ha passat bastant desapercebuda la notícia que el govern espanyol tira endavant finalment la privatització d'un 30% de l'ens Loteries i Apostes de l'Estat, cosa que representarà l'empresa del joc més gran del món de les que cotitzen a borsa. Fet i fet, una bagatel·la de 25.000 milions d'euros, és a dir, més que la suma dels dos principals grups del ram en l'àmbit internacional, que són Las Vegas Sands i Sands de la Xina. En aquesta venda de les joies de l'àvia, ara ens polirem, doncs, un element tradicional que es remunta dos-cents anys enrere i que, per cert, va fer el primer sorteig a la ciutat de Cadis en temps de les Corts i la Constitució dita Viva la Pepa. Estem parlant de la rifa de la grossa de Nadal o del sorteig de Reis, que sembla que passaran a mans privades (de moment només en part) el mes d'octubre i que significaran un ingrés de 7.000 milions d'euros a les arques del govern. Els ciutadans de l'Estat espanyol no són tan ludòpates com els xinesos, però l'any 2009 van fer una despesa per càpita de 210 euros. Si hi descomptem els premis, els ingressos nets de les loteries van ser de 5.900 milions d'euros. El benefici net només va ser de 2.920 milions d'euros. Així, doncs, aquestes són les xifres del que vendrem. I, òbviament, no sembla que d'aquesta manera es pugui tapar el forat, posem per cas, de l'Ajuntament de Madrid (PP-Gallardón, 7.800 milions d'euros de dèficit). Més aviat fa l'efecte que, de vendre les joies, ara ja hem passat a la coberteria o a la vaixella.
En realitat, de tota manera, sempre que es privatitza una cosa que –bé o malament– havia durat dos-cents anys, l'última cosa segura és que alguns, de dins i de fora, hi faran un gran negoci. De moment, ja n'hem identificat alguns. Per exemple, el govern de Rodríguez Zapatero abans de plegar ha d'enllestir una sèrie de decisions lucratives que s'adjudicaran a uns o a uns altres. En aquest cas, el nom que sona com a assessor de l'operació és el de la banca Lazard. Si la memòria els ha estat fidel, és la mateixa banca que, juntament amb La Caixa, van donar un supersou a Rodrigo Rato quan, després de fer-se fotografiar al carnaval de Rio en una decisió sense precedents, va abandonar per motius personals la garita de sentinella del Fons Monetari Internacional amb el fusell a dins. Ara que sabem que a Strauss-Kahn l'han acomiadat per haver-se confós i haver pensat que una reserva FMI a l'hotel Sofitel volia dir femme de ménage inclosa i que, tanmateix, li pagaran un blindatge i una pensió vitalícia astronòmica, potser tindríem dret a saber el que continua cobrant Rato després de la seva espantada. I, sobretot, si ara que cobra de Cajamadrid –Bankia també va dient, com algun directiu de caixa d'aquí, que tot el que cobra per altres conceptes ho ingressa a l'entitat que li fa, últimament, un pagament global, és a dir, lump sun. No com abans, que era durant vint anys una multiretribució.
Tornem, però, a les loteries i veurem que, a part de l'assessor Lazard, també diuen que sucaran el melindro uns bancs tan prestigiats durant la crisi com ara, per exemple, Goldman Sachs, Citigroup i Morgan Stanley, que s'encarregaran de col·locar les accions als inversionistes. La lectura d'uns noms tan temibles i l'escassa dimensió del pastís inspiren el dubte raonable de plantejar-se si ens vendrem una cosa que deixarà de pertànyer a la col·lectivitat i només produirà un rendiment per pagar els intermediaris i els comissionistes. El més curiós de tot plegat és que quan, desplegant l'Estatut de Catalunya i en virtut de les competències transferides, la Generalitat va crear l'Entitat de Jocs i Apostes, la sagrada aliança dels funcionaris i falsos empresaris que formen allò que jo anomeno capitalisme madrileny es va revoltar i va boicotejar la versió catalana del sistema. No perquè concedir estancs o administracions de loteries a determinades persones que en el sector privat rebien potser una boutique fos una prerrogativa considerada irrenunciable. En realitat, tota aquella gent del panal de rica miel sap que qualsevol poder de l'Estat, en el seu exercici o en la seva venda i concessió en exclusiva a uns privats, és una font de poder i d'enriquiment fonamental per a la pervivència d'un model de país centralista, absolutista i, ja es veu, corrupte. A tall d'exemple, em permetran que recordi com, en el moment d'aparèixer les loteries catalanes, el govern espanyol es va negar que els premis tinguessin les mateixes exempcions fiscals que els obtinguts a Madrid. És constitucional que dues loteries igualment estatals tinguin un tracte discriminatori contra Catalunya? És normal que quan les butlletes del rasca-rasca català procedents del Canadà van entrar per la frontera fossin confiscades per la duana en règim de lliure comerç? En cas d'eventual irregularitat, que, naturalment, no hi era, el tema s'havia de resoldre de portes endins. També es va utilitzar el poder judicial (una jutgessa neòfita del Baix Llobregat) per paralitzar les loteries catalanes. O la decisió de fer pagar a l'EAJA catalana 800 milions de pessetes a Telefónica per haver triat la ràdio i no el telèfon per al joc. En fi, que es va actuar amb deslleialtat constitucional i estatutària i amb premeditat sabotatge de les nostres loteries a fi de mantenir la bicoca al quilòmetre zero i per si arribava un dia (avui) en què es fes la venda a uns estrangers dintre de la lògica Endesa, és a dir, antes alemana que catalana. Quins patriotes!
