I, si cal, ho retiro

Sóc d'una gene­ració més aviat poc indig­nada. Quan va morir Franco jo tenia 9 anys. Per tant recordo l'efemèride per l'esclat d'ale­gria fami­liar que va supo­sar, però no vaig ser a temps ni de córrer davant dels gri­sos, ni a mani­fes­tar-me per acon­se­guir lli­ber­tats per­so­nals ni revo­lu­ci­ons sexu­als. Men­tre anava crei­xent, vaig tenir la immensa sort que qual­se­vol rei­vin­di­cació vital que em plan­te­java ja estava asso­lida gràcies al fet que la gene­ració ante­rior havia pres par­tit i havia sor­tit al car­rer per mi. Per tant reco­nec (ho he fet sem­pre) que, més enllà d'ide­a­ris pro­gres­sis­tes amb els quals m'iden­ti­fico, per­ta­nyo a una gene­ració aco­mo­dada amb el sis­tema a la qual li cal, de tant en tant, recor­dar el camí fet fins aquí. Amb aquesta evidència d'una manca d'espe­rit revo­lu­ci­o­nari, no pas d'una manca de com­promís social, observo, amb escep­ti­cisme i des de la distància, aquesta nova revo­lució dels “indig­nats”. Pot­ser el que em passa és que m'he fet gran i tinc massa pre­sent la neces­si­tat i l'objec­tiu per­so­nal que em movia i em feia apli­car-me en uns estu­dis uni­ver­si­ta­ris con­vençuda que no hi hau­ria ningú que em regalés res, i que no se'm posa­ria, des del meu pri­vi­legi, cap catifa de plata.

I és cert que ara és un moment frus­trant i difícil, però tot i el romàntic símbol del con­cert de Paco Ibáñez de diu­menge al ves­pre a la plaça Cata­lu­nya de Bar­ce­lona, i sabent que corro el perill que no se m'enten­gui, no acabo de creure'm els per­so­nat­ges que escolto com a repre­sen­tants dels “indig­nats”. L'essència de la indig­nació és glo­bal. Perquè si bé és veri­tat que aquesta crisi econòmica que tots, abso­lu­ta­ment tots, patim ha dei­xat mol­tes per­so­nes en una situ­ació per­so­nal, econòmica i vital deli­cada, dolo­rosa i, segons com, insu­pe­ra­ble, i ha impli­cat una crisi de valors i de plan­te­ja­ments soci­als impor­tants i una pèrdua d'opor­tu­ni­tats irre­cu­pe­ra­ble, també és veri­tat que, segons com, fa riure el que veiem i sen­tim als cam­pa­ments de les pla­ces de les nos­tres ciu­tats. Les ten­des s'aixe­ca­ran en breu i no hau­rem sen­tit cap dels nom­bro­sos “indig­nats” amb pro­pos­tes que, fugint de l'ideal de les uto­pies (les uto­pies són, si no no serien uto­pies, sem­pre i per defi­nició, fal­ses per inas­so­li­bles), apor­tin, real­ment, solu­ci­ons.