Els culpables

Aquesta set­mana ha estat una de les més tris­tes dels dar­rers trenta anys. Les imat­ges indig­nes dels “indig­nats” impe­dint l'entrada dels dipu­tats al Par­la­ment de Cata­lu­nya m'indig­nen. I m'indig­nen les tebi­e­ses i la com­prensió bonista d'alguns intel·lec­tu­als (podem incloure en el mot, sense que ser­veixi de pre­ce­dent, fins i tot direc­tors i direc­to­res de cinema) cata­lans. Pot­ser és que espe­rem massa dels nos­tres pen­sa­dors quan pas­sen fets tan greus. Hi ha moments en què s'han de dir les coses clares, encara que, com és el cas, es corri el risc de ser eti­que­tat de qual­se­vol cosa. Els “indig­nats” con­vo­quen una acam­pada davant del Par­la­ment de Cata­lu­nya amb el propòsit de no dei­xar entrar ni dipu­tats ni tre­ba­lla­dors al Par­la­ment. Un acte tipi­fi­cat en el Codi Penal. Després les coses van anar com ha vist tot el món, i els seus por­ta­veus sur­ten de l'ama­ga­tall per dir-nos que els vio­lents no repre­sen­ten el “movi­ment” i que no podem cul­par-los tots per una “mino­ria”. Vull fer obser­var que tots els humi­li­ats tenien la repre­sen­tació de diver­sos mili­ons de cata­lans que fa pocs mesos els van votar lliu­re­ment. I és bo recor­dar que, com que el dis­curs dels “indig­nats” és que “tots” els polítics, pel sol fet de ser-ho, són iguals i no els repre­sen­ten, ara no poden recla­mar a la soci­e­tat per ells que per una mino­ria vio­lenta no els cri­mi­na­lit­zem tots. Tan injusta hau­ria de ser la pri­mera gene­ra­lit­zació com la segona. Per molta gent els cul­pa­bles d'aquesta greu crisi econòmica són els bancs; i aquesta set­mana la can­ce­llera Angela Merkel va pro­po­sar que un quart del segon res­cat a Grècia fos a càrrec de la banca pri­vada. La resta de socis, amb Espa­nya al davant, i el mateix Banc Cen­tral Euro­peu, s'hi van negar en rodó i a última hora un pacte entre Angela Merkel i Nico­las Sarkozy va arri­bar com una solució de com­promís per tren­car l'atzu­cac de blo­queig que tant per­ju­di­cava els mer­cats de deute, i es va dei­xar que la par­ti­ci­pació de la banca pri­vada sigui voluntària. Una sor­tida tan ele­gant com estèril, si tenim en compte que es fa difícil pre­veure que cap banc pri­vat inver­teixi en deute d'un estat en fallida com és el grec. Qui no vol fer pagar a la banca una part de la crisi?

El gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, Fran­cisco Fernández Ordóñez, fa temps que va senya­lant cul­pa­bles de la crisi i dient-nos què s'hau­ria de fer per sor­tir-ne. Però pot­ser seria hora de dir que un dels prin­ci­pals cul­pa­bles de tot el que ens ha pas­sat a casa nos­tra és ell. El Banc d'Espa­nya tenia totes les dades del que estava pas­sant en el sec­tor finan­cer. Sabia el risc que assu­mien les enti­tats en la cons­trucció, la qua­li­tat del risc (per això tenen ins­pec­tors i audi­tors) que assu­mien, el nivell d'endeu­ta­ment que les enti­tats pre­nien en els mer­cats inter­na­ci­o­nals, etc. I si en aquell moment hagués actuat amb decisió i diligència, avui no estaríem com estem. Per tant, la greu res­pon­sa­bi­li­tat per omissió que va con­traure el Banc d'Espa­nya, com a con­tro­la­dor del sis­tema, em sem­bla extre­ma­da­ment alta, i si no fos que a aquest càrrec s'hi arriba pel car­net polític, faria anys que ja no seria on és.

També em sem­bla extre­ma­da­ment sos­pitós que en un país en què s'esfon­dra la major part del sis­tema finan­cer de cai­xes, lle­vat d'excep­ci­ons que com que eren tan cla­mo­ro­ses no es podien dis­si­mu­lar, el Banc d'Espa­nya no hagi obert expe­di­ents als res­pon­sa­bles, per si hi ha res­pon­sa­bi­li­tats.

Hauríem de fugir de cer­car cul­pa­bles gene­rals, perquè en el fons és una manera fàcil d'irres­pon­sa­bi­lit­zar-nos tots. Si els cul­pa­bles tenen noms, cal l'hones­te­dat de dir-los, i fins que en aquest país cadascú de nosal­tres no sigui res­pon­sa­ble del que fa i de les con­seqüències que se'n deri­ven, també hi haurà raons per sen­tir-nos indig­nats. Sin­ce­ra­ment, la irres­pon­sa­bi­li­tat m'indigna.