Intriga, sol i feromones

Hi ha crisi. Ja ho sabem. Per tant, no cal insis­tir tot­hora en el mateix. La patim, sí. Doncs sor­tim-ne amb elegància, desig i intriga. Què té a veure el xoriç amb la velo­ci­tat? Abso­lu­ta­ment res. La història ens ense­nya que les èpoques de tras­bals social són les més prolífiques en ter­mes de cre­a­ti­vi­tat. Mireu el segle XVII català, el supo­sat Bar­roc del mal gust, la falsa “Decadència” que ens han vol­gut fer creure des de l'Acadèmia res­clo­sida: hi ha una abun­dor quasi ina­bas­ta­ble d'obres literàries i de lèxic obli­dat. Perquè, de fet, escriure en temps de crisi és com ena­mo­rar-se amb l'arri­bada de l'estiu: és pro­fitós, salu­da­ble i es posa bé.

Quan dues per­so­nes es conei­xen i encara no s'han vist mai, s'activa la intriga, el com deu ser, el com deu som­riure, el com deu mirar-me el cul quan m'aixeco per anar al bany. Aquest mis­teri és alhora una fas­ci­nació. I pro­ba­ble­ment una sobre­di­mensió de la rea­li­tat on la fan­ta­sia ajuda a engros­sir les coses. La mirada actua: s'obser­ven foto­gra­fies que tras­bal­sen, que mos­tren una quo­ti­di­a­ni­tat encara no per­mesa, espe­cial, enigmàtica. No parlo d'amors de plàstic: hi ha mate­ri­als que es des­fan amb el sol i són bio­de­gra­da­bles. Em refe­reixo a aquells ena­mo­ra­ments que sem­blen de ferro perquè pro­vo­quen sen­sa­ci­ons fon­des que remo­uen, il·lusi­ons sense fona­men­tar i plans de futur amb absència de dades reals. Aques­tes fic­ci­ons tan ver­sem­blants aju­den a obli­dar la resta, a pas­sar de la crisi i a deli­rar sota el sol.

A una banda i a l'altra (de la xarxa, del telèfon) tots dos emis­sors cre­uen que l'altre enfonsa qual­se­vol diagnòstic, supera tota expec­ta­tiva i fuig dels models i els patrons que coneix. Hi ha el pri­vi­legi del secret i el secret del pri­vi­legi. És tota una cre­ació, que es vol certa i que es desitja rea­lit­za­ble. Les fero­mo­nes van a la seva, calen més dut­xes d'aigua freda, es posen en marxa els meca­nis­mes del neguit i fins i tot de la basarda. Però, al final, quan els ulls es tro­ben, s'enfon­sen els uns dins els altres i es capta la veri­tat dels som­riu­res, s'arriba a la con­clusió que la calor empeny a tro­bar, a esti­mar i qui sap si a obli­dar la crisi sota el ven­ti­la­dor d'una cam­bra ata­ron­jada.