O estat, o no res

Aquesta set­mana hem tor­nat a rebre un d'aquells cla­te­llots que ens dona­ven les iaies quan ens encantàvem, d'aquells que ens des­per­ten dels nos­tres som­nis i ens
tor­nen a la crua rea­li­tat. Aquest cop ha vin­gut del Par­la­ment Euro­peu, que ha apro­vat una norma que obre la porta que l'Estat espa­nyol faci des­a­parèixer dels pres­tat­ges els pocs pro­duc­tes eti­que­tats només en català.

Tot i que cada cop més gent obre els ulls, encara patim les con­seqüències d'un auto­en­gany gene­ra­lit­zat que ens ha fet creure que som un país de veri­tat, com qual­se­vol altra nació del pla­neta. Una fan­ta­sia ali­men­tada des del poder a par­tir de la Tran­sició que ens hem cre­gut tots ple­gats. Cri­dem fort que som una nació, tenim Tea­tre Naci­o­nal, museus naci­o­nals, pre­mis naci­o­nals, ins­ti­tuts naci­o­nals, selec­ci­ons naci­o­nals, i aca­bem cre­ient-nos que som un país amb tots els ets i els uts. Per això ens indig­nem en saber que a Europa es podrà eti­que­tar en Gaèlic, que par­len 70.000 per­so­nes, i no en català, amb mili­ons de par­lants.

No és que Europa ens odiï, sim­ple­ment ens recorda que en el món real si no ets un estat no surts a la foto. La UE és una unió d'estats, i len­ta­ment va lami­nant les com­petències dels seus mem­bres per con­so­li­dar-se. Els estats, per pur ins­tint burocràtic de super­vivència, evi­ten apri­mar-se i res­po­nen tot recu­pe­rant com­petències de les admi­nis­tra­ci­ons regi­o­nals i locals. La sentència de l'Esta­tut res­pon en part a aquesta dinàmica, quan expulsa la norma cata­lana del bloc cons­ti­tu­ci­o­nal i la col·loca per sota de qual­se­vol llei o regla­ment esta­tal.

En comp­tes d'optar per la solució accep­tada i homo­lo­gada per la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, que és esde­ve­nir un estat, inten­tem forçar situ­a­ci­ons que no es cor­res­po­nen amb l'esta­tus regi­o­nal de Cata­lu­nya. Podem seguir pido­lant rutes inter­con­ti­nen­tals al Prat, pel·lícules dobla­des al català o el con­cert econòmic. Podem con­ti­nuar fri­sant per veure la nos­tra selecció naci­o­nal de fut­bol com­pe­tint inter­na­ci­o­nal­ment, però ens tor­na­rem a equi­vo­car. Els casos de naci­ons sense estat com Escòcia o les Illes Fèroe, que poden fer-ho, són excep­ci­ons, són ano­ma­lies. Prou fer el ridícul recla­mant el català a Europa. De veri­tat cre­iem que Brus­sel·les accep­tarà un idi­oma que no és ofi­cial al seu propi estat?

Som una nació, però pel que fa a les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals ser o no ser una nació és sen­zi­lla­ment irre­lle­vant. O ets un estat o no ets res. La nació no figura a l'esca­lafó de la política inter­na­ci­o­nal, que només entén de regi­ons o d'estats. Tin­guem-ho ben clar: Cata­lu­nya serà un estat, o no serà.