‘La barraca'

Quan t'ima­gi­nes la somera, o el matxo, en les fei­nes del segar i el batre, pen­ses que per força s'havien de can­tar cançons perquè no s'aturés l'ani­mal. Una feina amb un punt de rutina, en què el cant donava força al pagès i al bes­tiar. És nor­mal que el Delta de l'Ebre donés lle­tres com ara aquesta: “Déu va fer pobres i rics quan este món va crear. A mi em va fer dels pri­mers i ara em toca tre­ba­llar”; o la Cos­tera aquesta altra: “Ai, mare, jo vull casar-me perquè em pica el tirorí; tin paciència, filla meua, que antes m'ha picat a mi”... Hauríem de tor­nar a can­tar ni que fos per aga­far for­ces o per apa­gar coïssors i riure. És clar que hem can­viat de fei­nes, i la meca­nit­zació del camp ha esbor­rat aquest tipus de cançó. Per això és millor dei­xar-ho en mans de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Fer­re­ries, i del seu alter ego valencià: Pep Gimeno, Boti­farra. Ara s'han tro­bat, i han gra­vat La bar­raca, un disc de jotes, fan­dan­gos, hava­ne­res, mari­ne­ries, romanços i cants de tre­ball. És una sort aquesta tro­bada entre els de Tor­tosa i el de Xàtiva. Una sort que revela, un cop més, la ignorància mútua en què ens volen ins­tal·lar, l'esquar­te­ra­ment cul­tu­ral que patim des de fa tants anys. El mateix Gimeno, Boti­farra, pre­gunta als Qui­cos on s'havien ama­gat durant tots aquests anys?

Al marge de la feina de reco­nei­xe­ment de la cançó d'arrel, la cançó popu­lar, prou difícil a Cata­lu­nya, hi ha la de tren­car les fron­te­res. I n'hi ha de molts tipus: des de les bar­re­res men­tals fins a les tele­vi­si­ves. I des d'aquesta set­mana hi podem afe­gir les que vol aixe­car la nova pre­si­denta d'Aragó, Luisa Fer­nanda Rudi, que es vol car­re­gar la llei de llengües, que pro­te­gia el català a la Franja. Deu ser un senyal més que s'acos­ten elec­ci­ons espa­nyo­les. Bufe­tada al català i ven­tada jaco­bina d'uns o altres.

Posats a can­tar, algú li hau­ria de can­tar les qua­ranta. I els Qui­cos allò de: “La jota ve de València, segons la història diria; a Cata­lu­nya i Mallorca, i Aragó va arri­bar un dia, però a les Ter­res de l'Ebre li vam donar l'ale­gria”.