la columna
Salvem les eines
Va ser la consigna de qui aspirava, encara sense xarxes estatutàries, a consolidar la cultura catalana: l'IEC, l'Òmnium, el FAD, els ateneus, la Nova Cançó, els artistes plàstics, fotògrafs, professors universitaris solvents, la xarxa d'orfeons, Tete Montoliu i el Taller de Músics, el món del teatre (des l'ADB fins l'Adrià Gual i els del teatre amateur), etcètera. Sense oblidar mai els cursos de català, quan el català no era enlloc llengua oficial. O el procés de renovació pedagògica que té un referent indiscutit: Rosa Sensat. L'any que ve farà cinquanta anys del naixement d'Edicions 62, tornaveu dels esforços editorials dels Moll, Selecta, Nova Terra, Claret, Aymà, Estela, Laia, Fontanella i un llarg etcètera. Bé es mereixen homenatge aquells esforços editorials, exemplars per la dedicació a les traduccions, al català, de fites de la literatura universal.
La Gran Enciclopèdia Catalana va ser una eina bàsica, generadora de la feina que va dels diccionaris al Termcat. Un amic ebrenc, que fa més de quaranta anys que viu a Heidelberg, em diu que la cultura catalana té eines i que aquestes eines en poden garantir la supervivència. Al meu vell Estatut –en el qual magistrats indoctes no havien posat les grapes– hi havia una disposició addicional cinquena que feia: “Atesa la vocació cultural de Catalunya, l'Estat i la Generalitat hi consideraran el servei a la cultura com un deure i atribució essencial...” Afegeixo: i, a més, la cultura genera molts llocs de treball. Fet que semblen oblidar els que executen retallades suïcides contra els diners públics destinats a polítiques culturals de llarga durada.
Em desconcerten els que substitueixen el suport efectiu a la consolidació cultural a l'exercici bizantí de debats sobre el sexe dels àngels. I si crec, amb Nietszche, que “tot allò que és profund estima la màscara”, reitero que tot allò que és fum retòric estima les mascarellades. El meu país, tan petit, ai las!, no està –com diria el de Palafrugell– per a collonades.
