Un cafè i prou

Comenta un com­pany que fa temps que gai­rebé dóna per per­duda la bata­lla d'iden­ti­tat que havia ende­gat a l'hora de dema­nar un cafè. Una i altra vegada, arreu del país –amb les excep­ci­ons que no feien sinó con­fir­mar la regla– quan demana un cafè, els cam­brers sem­pre li diuen que pre­cisi si “sol” o com. A Cata­lu­nya, un cafè, dema­nant així: “Un cafè!”, sem­pre ha estat un cafè. Mai un cafè “sol”. El cafè “sol” ve de les Espa­nyes i aquí, de tota la vida mai ha cal­gut espe­ci­fi­car com vols “un cafè”. I si el pre­fe­rei­xes amb una mica de llet, dema­nes un tallat; amb llet, “un cafè amb llet” i si des­cafeïnat i amb llet des­cre­mada i saca­rina, doncs, un “des­gra­ciat”. Ara en fem broma de tot això, però, és amb aques­tes peti­tes coses que anem per­dent la iden­ti­tat, que la llen­gua es va trans­for­mant i diluint. No cal ser gaire llest per saber quin serà el pro­per pas. A tots ple­gats la res­pon­sa­bi­li­tat d'evi­tar-lo, doncs, dema­nant, per exem­ple, un cafè i prou.