Opinió

Franco, atòmic i despullat

Els ali­ats, que ja havien aban­do­nat la República a la seva sort, després de sal­var Europa dels nazis, van aca­bar donant (sobre­tot els ame­ri­cans) el cop de mà nuclear que Franco neces­si­tava per exhi­bir Espa­nya com a sisena potència en matèria explo­siva atòmica. Però el somni del cau­di­llo només durà del 1948 al 1973, 25 anys –que no dei­xen de ser molts– al llarg dels quals el règim passà de con­fiar en els nois dels EUA (amb bases i tec­no­lo­gia i crèdits) a ser dece­but per ells, situ­ació que es féu evi­dent en el que Kis­sin­ger comu­nicà –de manera expe­di­tiva, pel que sem­bla– a Car­rero Blanco un dia abans –i ja és casu­a­li­tat– de l'atemp­tat que el portà gai­rebé direc­ta­ment al cel (és un dir) el 20 de desem­bre del 1973.

Tot això, i molt més, s'aprèn lle­gint el volum breu, però dens i ins­truc­tiu, que San­ti­ago Vila­nova (Olot, 1947), peri­o­dista, escrip­tor, con­sul­tor ambi­en­tal i pio­ner de l'eco­lo­gia política a Cata­lu­nya, acaba de publi­car a Lli­bres de l'Índex, amb el títol de La bomba atòmica de Franco. Per als qui es pen­sa­ven que el Gene­ralísimo, i tota la seva cort mili­tar i tecnòcrata, s'havia dedi­cat només –com si no fos prou– a enfon­sar la llen­gua, la cul­tura i les ins­ti­tu­ci­ons polítiques cata­la­nes, ara poden saber que, en el sofre­git del todo atado y bien atado, també hi havia el con­di­ment nuclear, en la seva doble faceta, tan lli­gada en la seva salsa, de reac­tors d'inves­ti­gació per obte­nir el mate­rial (plu­toni) per a l'arma atòmica i de tec­no­lo­gia per a les cen­trals pro­duc­to­res d'elec­tri­ci­tat, de què els Països Cata­lans (Ascó, Van­dellòs i Cofrents) dis­po­sen per a un bon pomet. Tot amb cer­ti­fi­cat ian­qui: CIA, Pentàgon, banca (oh, gran Rocke­fe­ller, guru dels Bil­der­berg!) i grans com­pa­nyies elèctri­ques.

Dar­rere de les 125 pàgines d'aquest lli­bre hi ha una extensa –i gosa­ria dir exte­nu­ant– inves­ti­gació de gai­rebé qua­ranta anys, reme­nant tota mena de papers, als quals s'han afe­git –de fa tres anys– els que ha des­clas­si­fi­cat la CIA i que han permès a l'autor con­fir­mar mol­tes de les hipòtesi que ja va sos­te­nir en arti­cles periodístics a la revista Actual i al Dia­rio de Bar­ce­lona en els anys vui­tanta, en l'època en què va ser direc­tor d'aquests dos mit­jans.

En redac­tar aquest memoràndum dels deli­ris nucle­ars del fran­quisme, Vila­nova ha vol­gut dei­xar clar el silenciós i ambigu paper que van tenir, a més de molts his­to­ri­a­dors, les direc­ci­ons de l'esquerra espa­nyola, soci­a­lista i sobre­tot comu­nista, accen­tu­ada final­ment aquesta última per l'acti­tud clau­di­cant de Car­ri­llo –segu­ra­ment a canvi de la lega­lit­zació del par­tit. Només unes poques veus soci­a­lis­tes, entre les quals la del dipu­tat per Sòria (prop d'on es cons­truïa el Cen­tro Nuclear), Manuel Núñez Encabo, van gosar alçar la veu per atu­rar un pro­jecte, l'objec­tiu del qual era obte­nir plu­toni mili­tar (a més del que ja s'havia obtin­gut, des de 1972, de la cen­tral franco-cata­lana de Van­dellòs, o d'altres reac­tors expe­ri­men­tals o comer­ci­als), un pro­jecte que va que­dar final­ment parat per la sig­na­tura –si us plau per força– del Trac­tat de No-pro­li­fe­ració, per part del govern espa­nyol, el 1987, un cop cul­mi­nada la inte­gració a l'OTAN, de la qual esde­veníem l'últim esco­la­net, prèvia des­in­to­xi­cació soci­a­lista-auto­ges­tionària del trio González, Solana, Serra i tutti quanti.

Abans hem refe­rit l'escàs, o nul, paper dels his­to­ri­a­dors (si més no dels més relle­vants) a l'hora d'incloure, din­tre de les acti­vi­tats delic­ti­ves o sim­ple­ment cri­mi­nals del fran­quisme, tot aquest aspecte de les mar­tin­ga­les nucle­ars, que deixà la Pell de Brau lli­gada de peus i mans a la tec­no­lo­gia i als crèdits de la banca ame­ri­cana. El polèmic i temut inves­ti­ga­dor olotí, que no se'n calla ni una (aquest cop no cita enlloc el nom de Jordi Pujol, que ja ha dei­xat esqui­lat en altres ban­des), esmenta direc­ta­ment els noms d'anti­fran­quis­tes tan cons­pi­cus com Vázquez Mon­talbán, Pres­ton o Tusell, tot lamen­tant que no es pren­gues­sin la molèstia d'anar més enllà en les crítiques habi­tu­als al règim, obli­dant o menys­te­nint aquests altres aspec­tes, de dependència tec­nològica, energètica, finan­cera i mili­tar, tan fona­men­tals en la super­vivència de la mateixa dic­ta­dura.

Espa­nya pas­sava del tinent chus­quero a l'ame­ri­ca­nit­zat per l'alta tec­no­lo­gia i, en ener­gia, pràcti­ca­ment del llum de ganxo a la gran cen­tral atòmica; i els espa­vi­lats opo­si­tors gai­rebé només es fixa­ven en les famílies polítiques que ana­ven ocu­pant els dis­tints governs del Gene­ralísimo. Per això aquest lli­bre és tan remar­ca­ble: perquè tot­hom rep –de la CIA als soviètics, pas­sant pels governs autòcra­tes d'Espa­nya, França, Por­tu­gal i el Mar­roc–, posant en joc, per tant, al vol­tant del negoci nuclear, el joc d'interes­sos i ten­si­ons entre aquests qua­tre estats, tots sota l'atenta vigilància del Gran Germà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.