Clar i català? Au, va!

Tras­lla­dem-nos, per un moment, a l'Ale­ma­nya nazi, o sigui, al Ter­cer Reich d'Adolf Hit­ler, i fulle­gem alguns dels dia­ris que s'hi publi­ca­ven. En tro­bem un que defensa amb gran fer­mesa la lega­li­tat ales­ho­res vigent, i ataca sense con­tem­pla­ci­ons un col·lec­tiu de per­so­nes que no només es nega a denun­ciar jueus, sinó que mira fins i tot de pro­te­gir-los. El diari en qüestió acusa l'aital col·lec­tiu de deso­beir la llei, més ben dit, les lleis de Nurem­berg. Unes lleis en vir­tut de les quals eli­mi­nar jueus i altres indi­vi­dus d'ètnies infe­ri­ors a la raça ària era, com diem aquí, cons­ti­tu­ci­o­nal. Sé que és una com­pa­ració odi­osa i des­pro­por­ci­o­nada, però l'espe­rit és el mateix. Els per­ma­nents atacs con­tra la nos­tra llen­gua des de deter­mi­nats mit­jans, el per­tinaç intent de reduir-li el nom­bre d'usu­a­ris, de mini­mit­zar-la com si es tractés d'un gro­ller argot, demos­tra que el secu­lar menys­preu de què és objecte no ha tin­gut, no té, i segu­ra­ment no tindrà mai, atu­rada. Dubto que ens sigui de gran ajut l'adver­ti­ment de la pre­si­denta de la comissió de Cul­tura i Edu­cació del Par­la­ment Euro­peu, la demo­cra­ta­cris­ti­ana ale­ma­nya Doris Pack, quan diu que sepa­rar a les esco­les els cas­te­lla­no­par­lants dels cata­la­no­par­lants tren­ca­ria la cohesió social del país. I va posar l'exem­ple de casa seva, Ale­ma­nya, on els fills dels immi­grants turcs no estu­dien en esco­les tur­ques, perquè no n'hi ha. És clar que Ale­ma­nya és una nació sobi­rana, i ningú no li imposa cap modus ope­randi docent. Però això, encara que deter­mi­nant, és anecdòtic si ens ho mirem com s'hau­ria de mirar, amb tarannà huma­nista. Els fills dels turcs que tre­ba­llen a Ale­ma­nya apre­nen, de petits, a adap­tar-se al país que els acull, a enten­dre'l i a saber fer-s'hi enten­dre. Aquesta és la qüestió, aquesta és la rea­li­tat que aporta la immersió lingüística. Amb el plus, que segu­ra­ment no tenen les esco­les ale­ma­nyes res­pecte de l'idi­oma turc, que aquí en sur­ten havent après, si han estat bons alum­nes, tots els ets i uts de la gramàtica cas­te­llana. Però ens estem refe­rint al català, així és que con la Igle­sia hemos topado. Un exem­ple: a mit­jan anys sei­xanta, amb l'auge del turisme, un esta­bli­ment de Girona va reto­lar l'apa­ra­dor, a més de fer-ho en cas­tellà, en anglès, en francès, en ale­many i en català. Imme­di­a­ta­ment, el gover­na­dor civil va obli­gar aque­lla botiga a treure les fra­ses en català. Sí, sí, només les que eren en català.