Opinió

Crònica d'un viatge

Per què hi ha, a Astúries, aquesta deixadesa lingüística?

Com que es pre­sen­tava la tra­ducció d'un lli­bre meu a l'asturià, em con­vi­den a tor­nar al Prin­ci­pat. Quin país més agra­da­ble! Un amic català em pre­gunta: “Però, ¿quanta gent pot arri­bar-te a lle­gir, en asturià?” I jo: “Se me'n refot. El que em fa il·lusió és que em puguin enten­dre els meus amics d'allà, que en tinc uns quants.”

M'he estat a la capi­tal, Uviéu, una ciu­tat a la mesura humana, bella i vella, però, pel meu gust, massa plena d'estàtues. N'hi ha una de dedi­cada a Woody Allen, que hi ha fil­mat i n'ha dit coses boni­ques. L'acte es fa al Real Ins­ti­tuto de Estu­dios Astu­ri­a­nos (tot és tan reial com real, a Uviéu, si no més). Ramón d'Andrés, el tra­duc­tor, i l'escrip­tor Xuan Bello, l'ofi­ci­ant, par­len en asturià. Jo, també. Era la pri­mera vegada que es feia ser­vir la llen­gua pròpia en aquest espai reve­ren­cial! No faig broma.

¿Per què hi ha, a Astúries, agreu­jada per anys de polítiques des­cu­ro­ses, aquesta dei­xa­desa lingüística? ¿Per què estan tan sols, els astu­ri­a­nis­tes? Cas­cos ha promès que tindrà l'asturià com una pri­o­ri­tat. I que el seu par­tit anirà a Madrid a bata­llar con­tra els naci­o­na­lis­mes (con­tra l'espa­nyol, el més àcid de tots, no, però). Un poeta m'explica que Are­ces, l'ante­rior pre­si­dent, va obli­dar-se de l'asturià perquè, com a bon mao­ista d'ori­gen, es va mar­car unes pri­o­ri­tats molt clares. La llen­gua, lla­vors, no hi era, i ja no hi va ser mai.

A Uviéu s'hi deu viure molt bé. Hi ha una con­fi­te­ria, Camilo de Blas, que, només de bado­que­jar una estona a l'apa­ra­dor, et fa sali­ve­jar. Es nota que és una gran ciu­tat de províncies. Una escrip­tora jove em diu que hi ha una població molt enve­llida. Pot­ser sí que, en pro­porció, es veuen menys cot­xets de bes­sons que no pas a Vila­franca del Penedès (mal­grat que és una ciu­tat sis vega­des més gran que la meva). Hi ha el negoci de la sidra, una beguda que mereix tota la nos­tra estima. S'hi menja bé i abun­dant­ment. Hi vaig tas­tar una cosa que encara no havia tro­bat mai en les car­tes dels chi­gres (els bars astu­ri­ans autèntics): mor­ci­lla matac­hana –en rea­li­tat, una espe­ci­a­li­tat lle­o­nesa–. Busco de què és feta. Cito en la llen­gua de l'imperi, que fa més impressió: “Cebo­lla, san­gre, sal, pimentón, man­teca y espe­cias.” Era boníssima.

Vaig aga­far un taxi per anar a casa de l'amic Bello. En sen­tir, el taxista, un noi de la meva edat, que jo “falaba astu­ri­anu”, va som­riure i es va creure en la neces­si­tat de fer-me saber que allò era una solemne collo­nada, que allà ningú el feia ser­vir. “Algu­nas pala­bras, nada más. Gocho, por ejem­plo.” El porc sí, que el diuen en asturià, segons el soci­o­lingüista que feia el taxi. Però poca cosa més. Em cita alguns mots en bable (una desig­nació que cap astu­ri­a­nista no usa). No ens en sor­ti­rem. La cosa pin­to­resca i etnogràfica, i para de comp­tar!

Hi ha, a Uviéu, dues bones lli­bre­ries de vell. Aquí s'hi ha de ser feliç. Un país tan verd, on no ha arri­bat, encara, l'aram tar­do­renc. Ara ve un senyor d'uns sei­xanta anys per fer-me fotos. Em sent par­lar en asturià, i som­riu. Es veu que els fa gràcia, això. ¿D'on ets?, em pre­gunta en per­fecte cas­tellà. Català, res­ponc. Lla­vors buida el pap. Sense alçar la veu, amb un som­riure als lla­vis (“ponte un poquitín más pa' allá. Así”), aboca el vòmit doc­tri­nari habi­tual: a Cata­lu­nya no es pot triar la llen­gua de l'ense­nya­ment, es multa el qui retola en cas­tellà i els usu­a­ris de la llen­gua de Pemán són per­se­guits d'una manera obses­siva. Para el carro! Ell va venir de visita fa uns quants anys, i va sen­tir-se vexat perquè tot­hom li enra­o­nava en català... a Bar­ce­lona! (em frego els ulls, em trec la cera de les ore­lles, i ara sóc jo qui som­riu). No hi ha res a fer. Això no can­viarà mai. Els fede­ra­lis­tes hau­rien de viat­jar més per les ama­bles i fra­ter­nals ter­res d'Espa­nya. Tots aquests recal­ci­trants ens vol­drien veure con­ver­tits en matac­hana. No m'estra­nya: ens hem inven­tat una llen­gua per tocar-los els nas­sos. I una cul­tura, i una manera pròpia de ser. “Y hasta los juga­do­res del Barça solo hablan catalán” (el fotògraf dixit).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.