Maduresa política

Una de les coses (una) que pro­vo­quen la des­con­fiança dels ciu­ta­dans res­pecte als polítics quan aquests gua­nyen elec­ci­ons i que demos­tra una manca de res­pon­sa­bi­li­tat i madu­resa dels nos­tres repre­sen­tants res­pecte a la ciu­ta­da­nia, és l'insà cos­tum, gene­ra­lit­zat, que quan un càrrec electe pren pos­sessió i comença a per­fi­lar quin serà el seu recor­re­gut estratègic per tirar enda­vant les pro­me­ses elec­to­rals, des­man­te­lla, sense mira­ments, i pres­cin­dint de les més que pro­ba­bles vàlues tècni­ques dels mem­bres dels equips ante­ri­ors, l'staff de gestió que troba. Mol­tes i mol­tes vega­des de manera gratuïta i per satis­fer els pro­pis del par­tit, hi col·loca per­so­nes que no sem­pre reu­nei­xen les mínimes con­di­ci­ons necessàries per desen­vo­lu­par amb eficàcia el càrrec en qüestió.

¿Quan­tes vega­des després d'un canvi de res­pon­sa­bi­li­tat política en un ajun­ta­ment, una dipu­tació, un con­sell comar­cal o una con­se­lle­ria ens fem creus de la medi­o­cri­tat i manca de cri­teri del direc­tor gene­ral, la ino­perància i desídia del tècnic estre­nat o l'absència de dis­curs i estratègia d'un cap d'àrea?

Aquesta pràctica gene­ra­lit­zada diu molt poc a favor dels nos­tres repre­sen­tants. Desa­cre­dita tot exer­cici polític. És vox populi que davant d'un canvi es col·locarà els pro­pis (tot i que la seva medi­o­cri­tat sigui pública) per cobrir un deute pen­dent d'afi­li­ació.

I men­tres­tant, aquells tècnics que, com a pro­fes­si­o­nals experts i hon­rats, més enllà de la seva ide­o­lo­gia, tre­ba­llen amb seri­o­si­tat i saben el que por­ten entre mans, es miren aquest dis­pendi de recur­sos amb un més que jus­ti­fi­cat escep­ti­cisme.

¿Que encara pen­sem que no és pos­si­ble votar qui vul­guis, tenir la ide­o­lo­gia que et doni la gana i ser, a la vegada, un bon pro­fes­si­o­nal capaç de desen­vo­lu­par la teva tasca bus­cant el millor per a la teva ins­ti­tució? No fem riure.

Davant d'aquest mar desa­cre­di­tat lle­geixo amb satis­facció que a Bar­ce­lona, l'alcalde novell però veterà ciu­tadà i polític Xavier Trias ha man­tin­gut alts càrrecs de l'admi­nis­tració muni­ci­pal del govern soci­a­lista que havien demos­trat la seva vàlua. Bé. Molt bé. Ja seria hora que aquest signe de madu­resa s'enco­manés i poguéssim con­fiar que, més enllà d'ads­crip­ci­ons o sim­pa­ties polítiques, pre­valdrà l'eficàcia de les per­so­nes a l'hora d' exe­cu­tar les direc­trius gua­nya­do­res.