Ni independència ni sobirania

Tot i que la vida ens mos­tra rei­te­ra­da­ment molts exem­ples de grans fra­cas­sos, un dels errors que es come­ten molt sovint és que, quan es fa un con­tracte, no es pre­veu qui­nes són les res­pon­sa­bi­li­tats, les obli­ga­ci­ons i les pena­lit­za­ci­ons que com­porta qual­se­vol actu­ació des­lle­ial i contrària a l'objec­tiu del con­tracte. L'eufòria del moment fa impen­sa­ble pre­veure qual­se­vol acció puni­tiva, i fins i tot si algú pru­dent vol pro­po­sar intro­duir-hi clàusu­les d'aquesta mena ràpida­ment hom pensa que és un mal­pen­sat. I pre­ci­sa­ment una de les millors coses que es poden fer en qual­se­vol con­tracte o trac­tat és dei­xar clar qui­nes serien les con­seqüències d'un tren­ca­ment i els seus cos­tos.

La Unió Euro­pea s'ha anat fent com si es tractés d'una reunió de col·legues, pen­sant sem­pre en la bon­dat i les lle­ial­tats de cadas­cun dels països mem­bres. Una versió infan­til del “tot­hom és bo”. L'eufòria era tan gran que fins i tot es van com­pro­me­tre a pren­dre deci­si­ons per una­ni­mi­tat i van per­me­tre que qual­se­vol estat pogués vetar.

Segu­ra­ment aquesta fórmula de col·legues va ser impres­cin­di­ble per cons­truir una cosa que no exis­teix: la Unió Euro­pea. I no exis­teix perquè la pri­mera con­dició impres­cin­di­ble és que es reque­reix un ine­xis­tent “sen­ti­ment d'euro­peus”. I fer una UE sense euro­peus és molt com­pli­cat.

De la mateixa manera que la UE, l'euro­zona avança amb sotra­ga­des, amb ensurts i amb grans cri­sis, i aquesta set­mana ha fet un gran pas enda­vant. La pro­posta de referèndum de Ior­gos Papan­dreu ha pro­vo­cat que per pri­mera vegada es deixés clara la gran regla d'or, que, com tot­hom sap, és la que diu: qui té l'or fa la regla. I així ho han recor­dat al pri­mer minis­tre grec Angela Merkel i Nico­las Sarkozy, amb una clare­dat meri­di­ana: “Europa implica drets, però també deu­res”, “fer un referèndum sense avi­sar no està bé”, “sor­tir de l'euro és sor­tir de la UE”, “men­tre no hi hagi una­ni­mi­tat a l'hora d'accep­tar les mesu­res pac­ta­des, no alli­be­ra­rem els 8.000 mili­ons d'euros” i “no podem dir als con­tri­bu­ents ale­manys i fran­ce­sos que han de dei­xar diners als grecs i que el govern grec digui que les regles no són per a ells”. Però s'ha avançat més, i la diplomàcia ha que­dat rele­gada a l'eficiència. I a Itàlia l'han sotmès a vigilància o, dit d'una altra manera, ha estat inter­vin­guda, sense gai­res embuts ni mira­ments. Ni Ber­lus­coni ni Bossi ofe­rei­xen con­fiança i, per tant, l'FMI i la UE vigi­la­ran els seus comp­tes i el com­pli­ment de les seves polítiques de reducció del dèficit. A l'Estat espa­nyol, en plena cam­pa­nya elec­to­ral i declivi soci­a­lista, no s'ha vol­gut fer cap més inter­venció que una reco­ma­nació en la neces­si­tat d'apro­fun­di­ment de les refor­mes. Però, pas­sat el 20-N, si seguim amb mit­ges refor­mes, aviat nota­rem el seu alè. S'ha aca­bat el col·leguisme i hem entrat en l'era de la seri­o­si­tat cal­vi­nista.

I quin ense­nya­ment hauríem de treure d'aquests dies? Doncs el pri­mer de tots és que ens ha de que­dar clar que una de les mane­res més clares de per­dre la inde­pendència d'un país és l'endeu­ta­ment exa­ge­rat. El mateix dic­ci­o­nari, en el mot inde­pendència diu: “Exempció de dependència.” I, per a una família i un país, pas­sar certs límits d'endeu­ta­ment suposa per­dre la seva inde­pendència. Grècia en pocs dies neces­sita una bes­treta d'un nou crèdit de 8.000 mili­ons d'euros per poder pagar pen­si­ons, fun­ci­o­na­ris i altres des­pe­ses cor­rents de qual­se­vol govern ja que, si no, col·lap­sa­ria l'Estat. Quan una gran majo­ria dels “indig­nats” de la plaça Sin­tagma estan en con­tra de les impo­si­ci­ons de la UE, no són cons­ci­ents del que suposa per a ells la no-Europa i, per tant, arri­bada aquesta situ­ació, Grècia ha pas­sat de ser un país inde­pen­dent a depen­dent. I, quan es perd la inde­pendència, també es perd sobi­ra­nia: “Europa com­porta deu­res.”

També Itàlia ha notat que ser a Europa, a més de drets, com­porta deu­res, i així ho han recor­dat osten­si­ble­ment al pre­si­dent Sil­vio Ber­lus­coni.

Pro­ba­ble­ment aquest binomi de Merkel i Sarkozy no era pas el que més desitjàvem els que sí que ens sen­tim euro­peus i volem una ver­ta­dera Europa unida. També és cert que els cata­lans ho tenim més fàcil d'enten­dre, puix que no tenim el pòsit del naci­o­na­lisme d'estat que difi­culta qual­se­vol govern euro­peu efec­tiu. I també ens sen­tim molt més fàcil­ment euro­peus. Però, vist com van les coses, s'ha com­plert aque­lla cons­tant que diu que, quan no hi ha poder o no s'exer­ceix, algú l'acaba ocu­pant i exer­cint, i avui tenim un exe­cu­tiu euro­peu de fet.

Quan a casa nos­tra algú es queixa o s'indigna de la recon­ducció de la des­pesa que està fent el govern per reduir el dèficit, cal­dria que fes una anàlisi del que ha pas­sat aquesta set­mana tant a la UE com a l'euro­zona, així com al G-20. Ah! I per als que encara en dub­ta­ven, l'única manera de ser inde­pen­dent i sobirà res­pecte dels mer­cats és no estar extre­ma­da­ment endeu­tats. Ens agradi o no ens agradi, la regla d'or fun­ci­ona sem­pre.