Més enllà dels 7.000 milions

Segons l'ONU, el 31 d'octu­bre el nom­bre de per­so­nes que com­par­tim la Terra va asso­lir l'esfereïdora xifra de 7 mil mili­ons. Se'n va par­lar molt aque­lla set­mana, espe­ci­al­ment de les impli­ca­ci­ons que tindrà el crei­xe­ment acce­le­rat de la població si no s'atura, com per exem­ple que d'aquí a 40 anys caldrà dupli­car la pro­ducció de carn i aug­men­tar un 50% la de cere­als. També es va par­lar de les cau­ses imme­di­a­tes: l'aug­ment de l'espe­rança de vida asso­ciat a la millora de la sani­tat, i la gran taxa de nata­li­tat vin­cu­lada sovint a la pobresa, entre altres. Van durar ben poc, però, aques­tes refle­xi­ons, i en cap cas no es va par­lar de per què la bio­lo­gia intrínseca de les per­so­nes ens ha por­tat a aquest llin­dar. Però si volem que el crei­xe­ment de la població no con­tinuï des­bo­cat, també cal tenir-ho en compte.

Totes les espècies tenen com­por­ta­ments que esti­mu­len els indi­vi­dus a la pro­cre­ació. Hom pot dis­tin­gir, de forma gene­ral, dos grans grups d'espècies: les que van aug­men­tant pro­gres­si­va­ment el nom­bre d'indi­vi­dus fins que arri­ben a un llin­dar deter­mi­nat d'esta­bi­li­tat, con­di­ci­o­nat pel medi on viuen i els recur­sos que hi tro­ben; i les ano­me­na­des opor­tu­nis­tes, que man­te­nen un nom­bre molt baix d'indi­vi­dus fins que, de sobte, a causa d'algun canvi ambi­en­tal que les afa­vo­reix, comen­cen a pro­li­fe­rar de forma sob­tada i des­bo­cada –com passa, per exem­ple, en les pla­gues–, fins que la manca de recur­sos les porta nova­ment gai­rebé al llin­dar de l'extinció. El crei­xe­ment humà del segle pas­sat, i molt espe­ci­al­ment el de les dar­re­res dècades, sem­bla que segueix un patró idèntic al de les espècies opor­tu­nis­tes.

Per què, com a mínim en apa­rença, ens com­por­tem com a opor­tu­nis­tes? La res­posta sem­bla sen­zi­lla: les nos­tres capa­ci­tats men­tals, pro­ducte del fun­ci­o­na­ment innat del nos­tre cer­vell i de la seva capa­ci­tat cre­a­tiva, són una adap­tació biològica que ens ha permès superar el llin­dar d'esta­bi­li­tat que deter­mina el medi, atès que fan pos­si­ble que apro­fi­tem la major part d'ambi­ents de la Terra, gràcies a solu­ci­ons cul­tu­rals i cien­ti­fi­cotècni­ques. Una adap­tació biològica que ha fet que esde­vin­guem, si més no ara per ara, opor­tu­nis­tes.

La solució a aquest opor­tu­nisme des­bo­cat, però, és com­plexa. D'una banda, la mateixa natura ens ofe­reix meca­nis­mes innats de con­trol de la nata­li­tat, que sens dubte podem –i hem– de poten­ciar cul­tu­ral­ment. En aquest sen­tit, un tre­ball publi­cat fa unes set­ma­nes a EMBO Reports indica clara­ment que l'incre­ment de l'espe­rança de vida dels dar­rers 50 anys ha fet que, fisiològica­ment, dis­mi­nu­eixi la fer­ti­li­tat, atès que el cos des­tina més ener­gia al sis­tema immu­ni­tari i la treu del repro­duc­tor. D'altra, però, la pobresa i deter­mi­na­des acti­tuds cul­tu­rals arre­la­des en mol­tes soci­e­tats con­ti­nuen pri­o­rit­zant una alta taxa de nata­li­tat, mal­grat la rela­tiva manca de recur­sos.

Seria fàcil cloure aquest arti­cle dient que, si som opor­tu­nis­tes gràcies a les nos­tres capa­ci­tats men­tals, cal que ara també les uti­lit­zem per con­tro­lar el nom­bre d'habi­tants, abans no sigui massa tard i la natura ho faci per nosal­tres, pot­ser de forma dràstica. Però la nos­tra mateixa bio­lo­gia no ens ho posarà fàcil. Com acaba de demos­trar un altre tre­ball publi­cat a Nature, la selecció natu­ral ha afa­vo­rit també la tendència men­tal que sobre­va­lo­rem les nos­tres capa­ci­tats i expec­ta­ti­ves, un com­por­ta­ment en part innat que, segons els autors, pot tro­bar-se dar­rere els col·lapses finan­cers, les guer­res i, en
gene­ral, qual­se­vol acti­tud exces­si­va­ment ago­sa­rada, atès que impe­deix que hi
posem remei a temps. Pot­ser per això
ten­dim a pen­sar que, tard o d'hora, ja ho solu­ci­o­na­rem.