Òmnium de Farners

Fa pocs mesos, Quim Torra (Ed. Acon­tra­vent) pre­sen­tava a Santa Coloma de Far­ners el seu magnífic lli­bre Hono­ra­bles. Car­tes a la pàtria per­duda. Fa un parell de set­ma­nes, Òmnium La Selva inau­gu­rava el nou local en aquesta ciu­tat. I encara amb data més pròxima al nou Domingo de Resur­rección (abans 20-N) un grup entu­si­asta de ciu­ta­dans d'Arbúcies ini­ci­ava els tràmits per cons­ti­tuir al seu poble una nova secció d'Òmnium, l'enti­tat que es fa conèixer pel geni­tiu plu­ral “de tots”. Ara bé: seria pre­ma­tur atri­buir a fets com els rela­tats els deu mili­ons vuit­cents trenta mil sis-cents noranta-tres vots que els defen­sors de l'Espa­nya una y grande han tret a la pell de brau. Encara més, esti­mat lec­tor, si vols tor­nar el carro al dar­rere dels bous, ja m'estarà bé. Perquè també podria estar pas­sant que davant de l'onada espa­nyo­lista i recen­tra­lit­za­dora que encapçala el PP; vist que el PSOE és incapaç d'aban­do­nar el seu jaco­bi­nisme furiós, i com­pro­vat que ens aca­ba­ran cas­te­lla­nit­zant Cata­lu­nya men­tre els inde­pen­den­tis­tes es bara­llen, doncs, mira, cada dia més ciu­ta­dans deci­dei­xen refu­giar-se en els lli­bres i en una enti­tat que té com a lema “llen­gua, cul­tura, país”, sense més vola­des de coloms ni tra­bu­ca­des de fogueig. I és que pot­ser que toquem de peus a terra d'una vegada, que accep­tem que això de la inde­pendència va per molt llarg, i que pel camí podem aca­bar per­dent-hi bous i esque­lles. Con­fesso que jo mateix vaig adhe­rir-me con­vençut a la nova con­signa del sobi­ra­nisme: la pela és la pela. Calia aban­do­nar velles rei­vin­di­ca­ci­ons iden­titàries i aixe­car l'única ban­dera de l'espoli fis­cal. Però ja no ho veig clar. Al cap­da­vall, quin estat català tin­drem amb una ciu­ta­da­nia que no fa de la cul­tura la seva raó d'exis­tir en tant que col·lec­ti­vi­tat? D'acord: ara tu, lec­tor, em diràs que la llen­gua pròpia, la cata­la­ni­tat, es poden asse­gu­rar millor amb un estat. N'estàs segur? En la pre­sen­tació del lli­bre, Quim Torra va fer un cant gai­rebé elegíac a la neces­si­tat de tor­nar a l'excel·lència cul­tu­ral de tots aquells pen­sa­dors patri­o­tes que una guerra inci­vil va expul­sar del país. Mai més no hem recu­pe­rat el seu espe­rit d'exigència. L'hem subs­tituït per molta este­lada, però estem negli­gint la civi­li­tat i el res­pecte degut als intel·lec­tu­als que hau­rien de guiar-nos. Pot­ser és que als cata­lans també ens cal una resur­recció...