Fer el ridícul al Senat

No només perquè no hem après d'allò que més pre­o­cu­pava Josep Tar­ra­de­llas del pro­to­col i el sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal, sinó perquè ten­dim a humi­liar els nos­tres man­da­ta­ris amb una duresa inex­pli­ca­ble. A tots els països civi­lit­zats, els pre­si­dents dis­po­sen de pagues un cop han aca­bat l'exer­cici del càrrec. Dubto que ningú qüesti­oni que Rodríguez Zapa­tero tin­gui una pensió, un secre­tari i ser­vei de segu­re­tat, i que no hagi de pido­lar un càrrec en algun con­sell d'admi­nis­tració. Els estats seri­o­sos no dei­xen els seus pre­si­dents pen­jats quan ple­guen. En tot cas, cri­ti­quem que expre­si­dents amb cober­tu­res dig­nes de l'erari públic acu­mu­lin càrrecs en empre­ses pri­va­des o tre­ba­llin per a grups empre­sa­ri­als amb interes­sos tèrbols. Es va fer amb José María Aznar i Felipe González quan, en plena crisi, ana­ven sumant sous mili­o­na­ris. I és lògic que així sigui. L'acu­mu­lació hau­ria d'estar pena­lit­zada, i si els expre­si­dents tre­ba­llen en la pri­vada no hau­rien de cobrar de l'Estat.

A Cata­lu­nya, el pro­blema és que hem vili­pen­diat José Mon­ti­lla pel fet de tenir des­patx, secre­tari, cotxe, xofer i escorta. Amb Pas­qual Mara­gall ho vam fer menys per les cir­cumstàncies que tots sabem. Amb Mon­ti­lla, o amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Ernest Benach, deter­mi­nat cata­la­nisme sec­tari i ètnic hi ha llançat tanta ràbia que s'ha posat en dubte que tin­gues­sin dret a allò que els cor­res­pon per llei i que ningú –només el naci­o­na­lisme espa­nyol més ranci– nega­ria a Jordi Pujol. L'auto­odi, la nul·la visió d'estat, el par­ti­disme mise­ra­ble i la demagògia popu­lista ati­ada per la crisi han estat un còctel que han dei­xat Mon­ti­lla i Carod en una situ­ació inèdita. Ara que Mon­ti­lla s'equi­voca greu­ment volent anar al Senat, pot­ser que alguns facin autocrítica. Defen­sar pen­si­ons dig­nes per als pre­si­dents esco­llits democràtica­ment no és popu­lar, però sense peda­go­gia aca­ba­rem fent el ridícul, que és allò que Tar­ra­de­llas deia que era l'últim que s'havia de fer en política. Una cosa que Mon­ti­lla deu igno­rar.