L'observació i la percepció

L'eina bàsica per a la ciència és l'obser­vació per dife­ren­ciar rea­li­tats físiques que apa­rent­ment són simi­lars però real­ment són dife­rents. La capa­ci­tat d'obser­var i dife­ren­ciar porta a la síntesi i a la deducció: de l'obser­vació d'una poma que cau l'home és capaç de deduir la llei de la gra­vi­tació uni­ver­sal i el con­cepte de força que explica l'uni­vers i tots els fenòmens mecànics obser­va­bles. L'eina bàsica de las arts és la per­cepció que impacta en els sen­tits i esti­mula la consciència, els sen­ti­ments i la intuïció, que no és altra cosa que per­ce­bre i enten­dre el que no és encara real i no es pre­senta com a tal. La intuïció és de fet enten­dre sense raci­o­na­li­tat que ho suporti. Sem­bla­ria a par­tir de l'experiència dels fets que l'eco­no­mia que quan­ti­fica el model de la rea­li­tat física està més pro­pera de la per­cepció lli­gada a les arts que de l'obser­vació de la rea­li­tat lli­gada a la ciència. És para­do­xal però és una rea­li­tat contínua­ment con­tras­tada.

EL deute dels estats de la UE és en part públic, el que deuen totes les admi­nis­tra­ci­ons, ajun­ta­ments, governs regi­o­nals i govern cen­tral, i en part pri­vat, el que deuen las famílies i les empre­ses. El deute, per com­pa­rar-lo entre estats ha d'expres­sar-se en base al per­cen­tatge que repre­senta aquest res­pecte del PIB, és a dir, res­pecte de la riquesa cre­ada per l'Estat per totes les seves acti­vi­tats públi­ques i pri­va­des. El que importa no és tant quant es deu sinó quant es deu en relació al que es genera.

Del deute públic és l'espa­nyol el segon més baix de la Unió Euro­pea, 62%, tret de Finlàndia, que té el 48%. El de Franca, Ale­ma­nya, Itàlia, Holanda i el Regne Unit varia entre el 63% d'Holanda i el 118% d'Itàlia; Ale­ma­nya i Franca tenen el 83%.

En deute pri­vat és al revés, el deute espa­nyol és el més alt de la Unió, 284%, tret dels estats en res­cat. El deute de França, Ale­ma­nya, Itàlia, Holanda i el Regne Unit varia entre Ale­ma­nya, que té el més baix, 164%, i Holanda, que té el més alt, 251%. Part del deute pri­vat esde­vindrà ine­vi­ta­ble­ment públic quan els bancs hagin d'apor­tar els fons neces­sa­ris per cobrir els deu­tes impa­gats de les enti­tats públi­ques i pri­va­des que es decla­rin insol­vents. Aquest deute té pre­vi­si­ble­ment un volum que farà que no pugui ser apor­tat més que pels estats però que és neces­sari cobrir per evi­tar la fallida dels bancs i en defi­ni­tiva del sis­tema finan­cer. Per tant, per conèixer el grau de solvència d'un estat és neces­sari conèixer el deute total, suma del deute públic i pri­vat.

El deute total espa­nyol és el més alt, 345%, de la UE, el d'Ale­ma­nya és rela­ti­va­ment baix, 241%, però el de França, Itàlia, Holanda i Regne Unit és molt simi­lar i varia entre el 313% d'Holanda i el 306% de França.

Es poden deri­var diver­ses con­seqüències d'aquesta rea­li­tat obser­va­ble, que no per­cepció. En pri­mer lloc, que el deute públic espa­nyol és baix res­pecte dels estats de referència de la UE i per tant que no té suport de la rea­li­tat afir­mar que el govern d'Espa­nya ha estat espe­ci­al­ment mal­ba­ra­ta­dor dels fons públics que ha gas­tat en excés o inver­tit sense con­trol. En segon, que el deute total espa­nyol és alt però no sin­gu­lar­ment més alt, un 15,5% més, que la resta dels estats de la UE; i en ter­cer, que el deute total de la Unió és tan alt, 269%, com el del Regne Unit i els EUA, 312% i 278%, res­pec­ti­va­ment. Aquesta rea­li­tat con­trasta amb una per­cepció radi­cal­ment dife­rent dels mer­cats, els que poden fer préstecs i com­prar deute, que con­si­de­ren sol­vents Ale­ma­nya, França i el Regne Unit i amb un alt risc d'insolvència Espa­nya i Itàlia, la qual cosa es tra­du­eix en uns interes­sos del deute molt alts per als dar­rers i molt bai­xos per als pri­mers.

La raó d'aquesta situ­ació és en part política i en part econòmica. L'econòmica té l'ori­gen en el baix nivell de com­pe­ti­ti­vi­tat, el pes exces­siu de la funció pública i l'alt nivell d'atur i de frau fis­cal de les eco­no­mies del sud que pesa sobre aques­tes i difi­cul­tarà la recu­pe­ració i el retorn al crei­xe­ment. La política és la difi­cul­tat dels seus governs, mal­grat la feina ja feta més a Espa­nya que a Itàlia, per implan­tar refor­mes estruc­tu­rals en polítiques fis­cals, labo­rals i recerca, és a dir, un marc regu­la­dor que pro­mo­gui la com­pe­ti­ti­vi­tat i l'empre­ne­do­ria.

Hem doncs d'arri­bar a la con­clusió que la mala per­cepció de la nos­tra eco­no­mia pels mer­cats es deu més a la nos­tra difi­cul­tat de ser com­pe­ti­tius, el futur, que al pre­sent, que no és gaire dife­rent per als dife­rents estats de la Unió. Demos­tra això per la via dels fets que l'eco­no­mia és més una qüestió de per­cep­ci­ons que de rea­li­tats. Occi­dent està massa endeu­tat i la manera de poder retor­nar el que devem és que l'eco­no­mia creixi. Fem ara exac­ta­ment la política opo­sada i hem assu­mit aquest nou para­digma de manera tan abso­luta que la ciu­ta­da­nia té por i no con­di­ci­ona las res­tric­ci­ons de des­pesa pública i de crèdit que els governs pro­mo­guin polítiques de crei­xe­ment, sinó que accepta sense reacció la política de res­tricció que ofega l'eco­no­mia i porta a la deflació. Com diu Krug­man, que les pseudo-raons finan­ce­res no ens por­tin a accep­tar polítiques que no creen riquesa ni crei­xe­ment i que en altres cir­cumstàncies mai no voldríem per a nosal­tres i els nos­tres països.

Arri­bats aquí es legi­tima en eco­no­mia fer-se la pre­gunta de qui bene­fi­cia aquesta política. La res­posta no és evi­dent però per enten­dre-ho, saber qui no bene­fi­cia hi pot aju­dar. Ni la classe tre­ba­lla­dora, ni els països més febles de la UE, sor­ti­ran enfor­tits d'aquesta crisi i és forca pro­ba­ble que en paguin la major part. En l'àmbit mun­dial i naci­o­nal és difícil sos­treure's a l'evidència d'un reforçament de la dreta i del capi­tal. En l'àmbit euro­peu la imatge Merkel-Sarkozy és massa pro­pera a la soli­desa con­ser­va­dora del can­ce­ller Bis­mark i a la super­fi­ci­a­li­tat deso­ri­en­tada de l'empe­ra­dor Napoleó III.

Men­tre el Regne Unit busca la seva pròpia ruta sepa­rada d'Europa con­ti­nen­tal com sem­pre ha fet des de fa qua­tre segles, cal­dria recor­dar sense ànim de revenja però amb la intel·ligència des­perta, que el segle pas­sat Ale­ma­nya va envair dues vega­des Europa... Avui el con­trol polític no s'acon­se­gueix a Occi­dent a través de las armes i la guerra, sinó de l'eco­no­mia i les finan­ces.