Especialment sensible

Fins fa rela­ti­va­ment poc jo era d'aque­lles per­so­nes que se sal­ten les notícies de les pàgines de soci­e­tat on s'expli­quen tragèdies i hor­rors que volem que es man­tin­guin lluny de les nos­tres vides. Em feia basarda qual­se­vol relació o infor­mació vin­cu­lada amb per­so­nes que, mol­tes vega­des, aca­ben pas­sant per la presó. Per cir­cumstàncies per­so­nals pla­ents (com­par­teixo la vida amb un com­pe­tent i pres­tigiós advo­cat pena­lista), la infor­mació que ara tinc d'aquest món s'ha ampliat i m'ha donat una pers­pec­tiva i una sen­si­bi­li­tat que, sense per­dre l'objec­ti­vi­tat del que és un delinqüent i del càstig que ha de rebre, abans no tenia.

Per això, quan l'altre dia els fun­ci­o­na­ris de pre­sons, pri­mer a Bar­ce­lona, davant de la Model, i després a Lleida, davant del cen­tre peni­ten­ci­ari d'aque­lla ciu­tat, van impe­dir que es produís el canvi de torn del per­so­nal que tre­ba­lla en aquests cen­tres, vaig pen­sar que havien pecat d'irres­pon­sa­bles i que, tot i tenir el dret a mani­fes­tar-se per defen­sar els seus llocs de tre­ball, s'havia d'haver valo­rat millor qui­nes con­seqüències tenia l'exer­cici d'aquest dret i cali­brar la trans­cendència i impli­ca­ci­ons nega­ti­ves que això com­por­tava.

Haver impe­dit el canvi de torn a les pre­sons és d'una irres­pon­sa­bi­li­tat cla­mo­rosa. El col·lec­tiu pres és espe­ci­al­ment sen­si­ble i s'ha de ser cons­ci­ent i con­seqüent amb el que implica blo­que­jar l'entrada a una presó. Es va impe­dir, entre altres coses, que algú que està en presó pre­ven­tiva i té asse­nya­lat un judici pugui des­plaçar-se fins al jut­jat per cele­brar-lo i, en el cas que sigui decla­rat inno­cent pugui, sor­tir de manera immi­nent de la presó; es va impe­dir, amb la frus­tració, ràbia i impotència que això com­porta per a les dues parts, que aquell fami­liar que s'ha des­plaçat fins al cen­tre peni­ten­ci­ari (vin­gui d'on vin­gui) pugui veure la per­sona esti­mada (que està també espe­rant amb delit aque­lla tro­bada) el dia i l'hora que se li ha assig­nat; es va impe­dir el fun­ci­o­na­ment “nor­mal” de la vida diària de la presó: obrir cel·les, donar esmor­zars, tre­ba­llar...

Els pre­sos, si ja han estat jut­jats, estan com­plint el seu deute amb la soci­e­tat i, per tant, la soci­e­tat ha de ser, també, espe­ci­al­ment curosa amb els seus drets. El dret a la defensa de la feina és inqüesti­o­na­ble però els drets d'aquells que estan pri­vats de lli­ber­tat a poder exer­cir els seus és una obli­gació i una res­pon­sa­bi­li­tat social que no s'hau­ria de poder elu­dir mai.