Hamà

La ciu­tat de Hamà és famosa per les grans sínies de fusta de més de 20 metres de diàmetre que des de fa cen­te­nars d'anys cana­lit­zen les aigües del riu Oron­tes cap als camps de con­reu que envol­ten la ciu­tat. És també la ciu­tat màrtir dels Ger­mans Musul­mans, ja que el febrer del 1982 Hafid al-Assad hi envià l'exèrcit per sufo­car una revolta isla­mista. Mai se sabrà amb exac­ti­tud el nom­bre total de morts (hom parla de 30.000), però la inter­venció mili­tar fou bru­tal. Vint anys després, a la medina, encara podien veure's les pet­ja­des de l'assalt a què fou sotmès el cen­tre antic de la ciu­tat i alguns resi­dents ago­sa­rats expli­ca­ven en quins car­rers van tenir lloc les prin­ci­pals matan­ces.

La ciu­tat se situa en l'epi­cen­tre de la revolta con­tra Bai­xar al-Assad i ha pagat ja una ele­vada quota de vícti­mes. Com Homs, Daraa, Damasc, Alep i tan­tes altres. La repressió se cen­tra en la població civil (més de 5.000 morts segons l'ONU), però la deserció de cen­te­nars de sol­dats pot donar pas, si no ho ha fet ja, a la guerra civil. Però la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal i la Lliga Àrab no gosen anar més enllà de les san­ci­ons econòmiques i de pro­po­sar l'embar­ga­ment d'armes, al qual s'oposa Rússia (Síria i l'Iraq eren els ali­ats de l'URSS a l'Ori­ent Mitjà). Ningú ha pro­po­sat fins ara cap mena d'inter­venció mili­tar (només Tur­quia ha fet alguna insi­nu­ació). Tam­poc l'opo­sició siri­ana l'ha dema­nada for­mal­ment. S'al·lega que Síria no és Líbia, ja que té un exèrcit més poderós, el règim no està tan aïllat inter­na­ci­o­nal­ment perquè té ali­ats a la regió (Iran, Hez­bol·là i Hamàs) i hom tem (fins i tot Tel Aviv) un canvi con­vuls que podria deses­ta­bi­lit­zar encara més l'Ori­ent Mitjà. Ah!, i la qüestió no és el petroli que amb Gad­dafi fluïa lliu­ra­ment als mer­cats, cosa que ara no fa, sinó la volun­tat política.

Aquests argu­ments no expli­quen, però, el mutisme de l'esquerra euro­pea –i de casa nos­tra–, que no és capaç de denun­ciar con­tun­dent­ment la mas­sa­cre con­tra la població civil que està per­pe­trant Bai­xar al-Assad. On són les mani­fes­ta­ci­ons de suport a la població síria i en con­tra dels assas­si­nats come­sos per l'exèrcit? On són els intel·lec­tu­als de pell fina que mal­den per denun­ciar la con­cul­cació dels drets humans en altres indrets o, àdhuc, del pas­sat –l'Argen­tina, Xile...–? Sem­bla com si l'esquerra no hagués sabut des­em­pa­lle­gar-se del fals dis­curs mani­queu de la guerra freda. El pro­blema no és de dic­ta­du­res bones –supo­sa­da­ment d'esquer­res– i dolen­tes –de dre­tes–, sinó sim­ple­ment de dic­ta­du­res que neguen les lli­ber­tats, con­cul­quen els drets humans i ofe­guen en sang qual­se­vol intent de dis­sidència.

És clar que cal denun­ciar l'ocu­pació de Pales­tina i la negació del dret dels pales­tins a tenir el seu propi estat, però, per coherència i hones­te­dat, cal defen­sar també el dret del poble sirià a viure en lli­ber­tat i denun­ciar l'amenaça d'un règim que no dubta a uti­lit­zar l'exèrcit per escla­far una revolta que només pretén posar fi a la repressió i con­que­rir la lli­ber­tat per deci­dir el futur. Des d'Europa estant, hom es mal­fia dels resul­tats d'unes revol­tes que, si desem­bo­quen en unes elec­ci­ons veri­ta­ble­ment lliu­res com a Tunísia, poden donar la victòria als repre­sen­tants de l'islam polític. Però, men­tre Europa segueix des­fu­llant la mar­ga­rida, Riad s'apressa a donar suport als grups con­fes­si­o­nals més pro­pers al dis­curs wah­ha­bita. Recep Tayyip Erdo­gan n'és cons­ci­ent i intenta fer de con­trapès men­tre Europa –i l'esquerra– guar­den silenci i s'entes­ten en unes san­ci­ons econòmiques que no tenen cap efecte sobre el bru­tal règim de Bai­xar al-Assad.