Muts i a la gàbia?

La gent no surt al car­rer amb una pan­carta a la mà i un xiu­let a la boca per pas­sar-ho bé. Si va a una mani­fes­tació de pro­testa és perquè ho està pas­sant mala­ment. És un crit de ràbia. És un crit de rei­vin­di­cació que sovint acaba essent un crit d'impotència. I no és que el govern no cone­gui els pro­ble­mes o no tin­gui ganes de resol­dre'ls. Ells diuen que no poden o pot­ser és que no en saben més. El “govern dels millors” té l'aigua fins al coll. Reta­lla i s'endeuta alhora i al final s'adona que no té ni un duro al calaix. Pateix en pròpia carn l'angoixa de no poder arri­bar a final de mes. El desem­bre ha estat un mes hor­ri­bi­lis per a molts (mes­tres, met­ges, mos­sos...) i també per al govern. No es van pagar les nòmines a temps. No s'ha pagat els proveïdors. Van rete­nir l'IRPF d'un paga­ment que encara no s'havia fet efec­tiu... Les expli­ca­ci­ons de Mas-Colell van ser excu­ses de mal paga­dor. El pre­si­dent Mas li va esti­rar les ore­lles exi­gint-li que tragués de sota les pedres els euros per pagar els fun­ci­o­na­ris abans que la justícia els pugui dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats.

El poble sap que estem immer­sos en un marc de crisi glo­bal, però dels polítics n'espera rigor i equi­tat a l'hora de repar­tir les càrre­gues o apri­mar ser­veis. És equi­ta­tiu impo­sar un impost indis­cri­mi­nat d'un euro per recepta als malalts que neces­si­ten pren­dre el medi­ca­ment que els ha pres­crit el metge? És just que al cos­tat de la con­ge­lació sala­rial dels tre­ba­lla­dors públics s'apugi el trans­port públic molt per sobre de l'incre­ment del cost de la vida? Per què es va renun­ciar en el seu moment a l'impost de suc­ces­si­ons que supo­sava un ingrés fis­cal com­ple­men­tari per a les arques de la Gene­ra­li­tat?

Fa un any que CiU governa i el deute de la Gene­ra­li­tat aug­menta i l'atur no baixa. Ja no ser­veix l'argu­ment de l'herència rebuda. Fa bé el pre­si­dent Mas de recor­dar al govern de l'Estat que queda pen­dent de pagar el fons de com­pe­ti­ti­vi­tat, però sap que fins al 2013 no és exi­gi­ble. El PP també ho sap. Té raó Mas quan rei­vin­dica i exi­geix que el govern cen­tral faci la trans­ferència dels 759 mili­ons d'euros de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera. Té raó quan diu que Rodríguez Zapa­tero no va jugar net i li va fer una mala jugada, però el bon ges­tor és el que sap pre­ve­nir aques­tes even­tu­a­li­tats.

És hora de tei­xir totes les com­pli­ci­tats. Amb una llei de con­sul­tes no es refa­ran els ponts amb la ciu­ta­da­nia indig­nada. Cal que es vegi la deter­mi­nació no només de rebai­xar la des­pesa, sinó també de garan­tir els ingres­sos fis­cals que cor­res­pon­guin. Què fa el govern de la Gene­ra­li­tat (i el govern cen­tral) per com­ba­tre el frau fis­cal que s'amaga en la tera­nyina de l'eco­no­mia sub­mer­gida? En l'àmbit espa­nyol, el tre­sor públic deixa d'ingres­sar per aquests con­cep­tes a la rat­lla de 80.000 mili­ons d'euros anu­als. Quina part cor­res­pon a Cata­lu­nya?

Estem en temps de vaques magres i entrem en una altra fase: la que ens vindrà impo­sada pel govern de Mari­ano Rajoy. És via­ble l'ano­me­nat pacte fis­cal en el marc actual de la política econòmica de l'Estat? Sense renun­ciar al diàleg impres­cin­di­ble entre les dues admi­nis­tra­ci­ons, ara més que mai, és impres­cin­di­ble tei­xir totes les com­pli­ci­tats del món. És hora d'emfa­tit­zar l'aliança dels par­tits cata­lans i d'una manera espe­cial la del govern i el PSC. El par­tit dels soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya, en aquest con­text, no pot actuar només com a opo­sició pura i dura. Fent-se ressò i por­ta­veu dels neguits de la ciu­ta­da­nia, ha de ser capaç d'ofe­rir suport i com­pli­ci­tat al govern per tro­bar res­pos­tes equi­ta­ti­ves a la crisi amb mesu­res d'aus­te­ri­tat però alhora amb repar­ti­ment pro­gres­siu de càrre­gues i sobre­tot amb reac­ti­vació de l'eco­no­mia pro­duc­tiva i amb el com­promís de posar tots els mit­jans per desem­mas­ca­rar i llui­tar con­tra tota mena de frau o evasió fis­cal. Pere Navarro, polític espe­ci­al­ment dotat per tei­xir com­pli­ci­tats, ha allar­gat la mà. La res­posta la veu­rem en la tra­mi­tació dels pres­su­pos­tos del 2012. És cert que ni uns ni altres ni tots junts no trau­ran el carro del fan­gar sense refer­mar la con­fiança amb la ciu­ta­da­nia. Al govern, men­tres­tant, no li ha de fer por que li can­tin les veri­tats. No ha de pre­ten­dre mani­pu­lar o mono­po­lit­zar tot el dis­curs mediàtic a través dels seus intel·lec­tu­als orgànics. La solució o res­posta als pro­ble­mes neix de la suma d'ini­ci­a­ti­ves i de pro­pos­tes i d'apro­xi­ma­ci­ons que gene­ren els sec­tors més actius de la soci­e­tat. A par­tir d'aques­tes pre­mis­ses, totes les com­pli­ci­tats que es puguin, però ni muts ni a la gàbia.