Opinió

Democràcia i llibertat

Sabrem trobar el camí per recuperar allò que ha fet les societats i els homes més lliures, que no és certament la desregulació generalitzada justificada amb la raó falsa que només així es pot activar l'economia?

Étienne de La Boétie escriu La ser­vi­tud voluntària al 1550. Mon­taigne el recull en els seus Assaigs com al·legat con­tra la tira­nia i a favor de les lli­ber­tats. Les idees del Renai­xe­ment havien arri­bat a França i fins i tot al Peri­gord, pàtria de La Boétie, a través del con­tacte amb Itàlia. De fet els dub­tes i el debat que s'hi recu­llen giren al vol­tant d'una idea de Ciceró: “L'extrema set de lli­ber­tat és l'ori­gen para­do­xal de la tira­nia.” Quan es vol la lli­ber­tat i és neces­sari el govern, com evi­tar l'abús del tirà?, “la sub­jecció a un amo de qui ningú pot estar mai segur que sigui bo perquè té sem­pre el poder de ser dolent...”, però també dis­cu­teix La Boétie l'ali­ne­ació del poble enfront del tirà, “és el poble el que s'asser­veix, el que, tot tenint l'opció de ser­vir o de ser lliure renun­cia a la lli­ber­tat...”

Amb el Renai­xe­ment reneix el desig de la lli­ber­tat perquè les repúbli­ques de Grècia i Roma esde­ve­nen ide­als polítics, però la manca de democràcia, és a dir, la inca­pa­ci­tat de can­viar el govern si aquest no és bo, té el perill ines­ca­pa­ble que el govern esde­vin­gui tira­nia. No és real­ment fins a final del segle XVIII que les revo­lu­ci­ons ame­ri­cana i fran­cesa rein­ven­ten la democràcia, no d'uns pocs com en el món antic, sinó de la majo­ria de ciu­ta­dans que es decla­ren lliu­res i iguals.

Al segle XIX el final dels impe­ris i l'equi­li­bri de poder a Europa porta pro­gres­si­va­ment la democràcia, que es demos­tra útil per al govern a través de l'exem­ple del Regne Unit que uneix a una tra­dició arre­lada la seva eficàcia.

lA fi de la “gran guerra” porta un gran crei­xe­ment econòmic que acaba al 1929 amb una crisi econòmica pro­funda sense pre­ce­dents que posa en qüestió el libe­ra­lisme, el mer­cat i fins i tot la democràcia en oca­si­ons exces­si­va­ment deses­truc­tu­rada amb sis­te­mes par­la­men­ta­ris que difi­cul­ten la for­mació de majo­ries i, per tant, el govern. Les repúbli­ques de Wei­mar i la Ter­cera República a França en són exem­ples.

La guerra de 1939 a 1945 porta la soci­al­de­mocràcia i con­so­lida la inter­venció del govern a l'eco­no­mia exer­cida en els anys de guerra. Es va esta­blir el que es va ano­me­nar “l'eco­no­mia de la classe mit­jana”, els impos­tos taxa­ven la quan­ti­tat de riquesa que podia ser acu­mu­lada en mans pri­va­des i les agències gover­na­men­tals de regu­lació econòmica van impe­dir que es cre­es­sin bom­bo­lles espe­cu­la­ti­ves, de fet no n'hi va haver cap entre finals dels anys trenta i els vui­tanta. Els períodes de la crisi eren també més curts i menys inten­sos. De fet aquesta regu­lació de l'eco­no­mia pel govern va fer que a l'eco­no­mia dels EUA, la més lliure, des­re­gu­lada i dinàmica, es cre­es­sin entre 1933 i 1975 més de 25 agències per pro­te­gir els con­su­mi­dors, tre­ba­lla­dors i inver­sors. Avui això ha que­dat enrere i la creença en el mer­cat lliure, des­re­gu­lat i glo­bal ha creat una eco­no­mia que, con­tra el que apa­rent­ment es podria pen­sar, és menys esta­ble i sòlida.

El decrei­xe­ment de la nata­li­tat a par­tir de 1970, quan la taxa de nai­xe­ments, 1,4 a Europa, no arriba al 2,1 neces­sari per man­te­nir la població, porta a la creença que el model key­nesià de crei­xe­ment i plena ocu­pació està esgo­tat perquè en el futur la part de la població que tre­ba­llarà i pagarà impos­tos no serà capaç de supor­tar econòmica­ment els que rebin pen­si­ons perquè la des­pro­porció entre uns i altres serà exces­siva i crei­xent.

Els vui­tanta con­du­ei­xen a la radi­ca­li­tat con­ser­va­dora de Thatc­her i Rea­gan i al retorn de libe­ra­lisme, que torna a aug­men­tar la distància entre els més rics i el més pobres i a reduir la dimensió de classe mit­jana. Als anys setanta els exe­cu­tius de les empre­ses ame­ri­ca­nes tenien sala­ris 40 vega­des els dels seus tre­ba­lla­dors, al 2001 aquesta pro­porció és de 400 vega­des...

El valor dels diners influ­eix pro­gres­si­va­ment més en la política i això es fa evi­dent quan es mul­ti­plica per cinc cada deu anys el cost i, per tant, el finançament d'empre­ses i grups d'interès, de les cam­pa­nyes elec­to­rals.

Es tenia la impressió gene­ral que l'eco­no­mia s'havia de des­re­gu­lar. Fins i tot Mit­ter­rand, soci­a­lista orto­dox, arriba a dir: “Els fran­ce­sos han començat a enten­dre que són les empre­ses les que creen riquesa deter­mi­nant al nos­tre nivell de vida i situ­ant-nos en els rànquings mun­di­als”; cal, des d'aquesta visió, “que el motor de l'eco­no­mia no tin­gui entre­bancs i creixi lliu­re­ment”. És cert que aquesta cons­ta­tació no té con­trast en aquests anys perquè l'esquerra no té espe­rança ni idees per recon­duir el món.

És lla­vors quan el neo­con­ser­va­do­risme es desen­vo­lupa i es retorna al libe­ra­lisme des­re­gu­lat ante­rior a la gran depressió. El final de la guerra freda con­tri­buirà a impul­sar encara més aques­tes polítiques.

Els diners esde­ve­nen el patró social d'èxit. El crei­xe­ment dels ingres­sos de les clas­ses mit­ja­nes en els últims trenta any als EUA, i simi­lar­ment a Europa, ha estat d'un 20%; el de la classe tre­ba­lla­dora, d'un 10% i el dels més rics, d'1% de la població, el 250%. En aquest període el con­trol de l'eco­no­mia per aquests es mul­ti­plica per tres i arriba al 25% del PIB als EUA.

No és segur que l'actual crisi faci que la soci­e­tat esde­vin­gui més justa en sen­tit glo­bal. La Boétie es pre­o­cu­pava de com evi­tar que la tira­nia matés la lli­ber­tat dels homes i com podien aquests audi­tar els seus gover­nants per con­tro­lar els seus exces­sos. La democràcia resol aquest pro­blema, encara que de manera par­cial, però el libe­ra­lisme econòmic i l'aug­ment de la con­cen­tració de riquesa porta a una situ­ació en què la influ­en­cia d'uns pocs per defi­nir les lleis i mode­lar la soci­e­tat és molt gran. Sabrem tro­bar el camí per recu­pe­rar allò que ha fet les soci­e­tats i els homes més lliu­res, que no és cer­ta­ment la des­re­gu­lació gene­ra­lit­zada jus­ti­fi­cada amb la raó falsa que només així es pot acti­var l'eco­no­mia? Va ser la soci­al­de­mocràcia dels demòcra­tes ame­ri­cans la que va resol­dre la crisi del 1929. Seran ara governs soci­al­demòcra­tes els que impul­sa­ran el crei­xe­ment a través de la injecció de liqui­di­tat en el sis­tema finan­cer i de la regu­lació en l'àmbit de l'eco­no­mia? No és el que ningú, avui, pensa i diu, però la història demos­tra el con­trari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.