Passatgers del mateix vaixell

No sé si ho recor­den, però la set­mana pas­sada, en aquest mateix espai, els par­lava de la fatal coin­cidència dels anun­cis de cre­uers que apa­rei­xien a tota pàgina als dia­ris just al cos­tat dels repor­tat­ges del cen­te­nari de l'enfon­sa­ment del Tita­nic. I coin­cidències del destí han fet que els matei­xos anun­cis ara com­par­tei­xin pàgina amb un nau­fragi actual. La veri­tat és que el cas del Costa Con­cor­dia, a part de ser una desgràcia, una tragèdia, és una bona metàfora del que estem vivint aquests últims anys. La imatge d'una soci­e­tat que fa aigües, que nau­fraga. Con­fiem les nos­tres vides –perquè hi con­fiem– a pre­te­sos capi­tans amb ínfu­les de guies espi­ri­tu­als, de sal­va­dors del món, que no saben per on nave­guen, però a la que ens des­cui­dem no només ens han pres el pèl, la dig­ni­tat i la car­tera, sinó que pel camí també ens pre­nen la vida. I això no té preu! De qui ens hem de refiar, doncs? Si les per­so­nes que són al cap­da­vant de les ins­ti­tu­ci­ons que ens han de gene­rar con­fiança no la menen, com ho hem de fer? No els sona això de: “No ho veia, que s'apro­pava massa a les roques?” Se'n recor­den del: “Ningú veia a venir la crisi?”. Ens ati­pem de pre­go­nar que s'han de recu­pe­rar els valors de la soli­da­ri­tat, l'hones­te­dat, la res­pon­sa­bi­li­tat, la prudència, l'esforç, però sem­bla que la rea­li­tat s'entos­su­deix a fer-nos veure que, per molt que ens hi escar­ras­sem, els únics que no s'ho apli­quen són els que ens han empès fins aquí. Ningú no assu­meix res, tot­hom t'exi­geix.
La fron­tera que separa la nos­tra raci­o­na­li­tat de
la nos­tra ani­ma­li­tat és prima com el tel de la llet, tan tènue que en moments de crisi –econòmica o humana– s'esborra. Sen­tia el relat d'un dels pas­sat­gers que mirava de sor­tir del vai­xell amb tota la família amb uns sal­va­vi­des i que quan s'acos­tava a un dels mem­bres de la tri­pu­lació per dema­nar-li socors no només no el va aju­dar sinó que li volia pren­dre els flo­ta­dors. Una imatge extra­po­la­ble a d'altres àmbits. Ja ho va dei­xar escrit Pablo Neruda a El barco: “Pero si ya paga­mos nues­tro pasaje en este mundo ¿por qué,
por qué no nos dejan sen­tar­nos y comer? Que­re­mos mirar las nubes, que­re­mos tomar el sol y oler la sal, fran­ca­mente no se trata de moles­tar
a nadie, es tan sen­ci­llo: somos pasa­je­ros.”