Convivència

Se'm queixa una mes­tra que ha anat amb els seus alum­nes al parc de l'Escor­xa­dor de Bar­ce­lona: “Mai havia vist un pipi­can tan gran a tota la ciu­tat. A dins només hi havia un gos. La resta cor­rien lliu­res per tot el parc.” Bé, vaig pen­sar jo, segu­ra­ment els seus pro­pi­e­ta­ris no els volen tan­car al pipi­can per dos motius: pri­mer, perquè el recinte no es con­ver­teixi en el ring d'una bara­lla de gos­sos, amb apos­tes i tot. I, segon, i més impor­tant, perquè no fos cas que, al tan­car-lo per fer les seves neces­si­tats, l'ani­ma­let s'estressés.

Aquest campi qui pugui, aquest “Jo faig el que em dóna la gana” –expressió nean­der­ta­li­ana que acos­tuma a anar acom­pa­nyada de “Ei, que jo pago impos­tos”– s'està con­ver­tint en el signe dels temps. Cadascú mira per ell mateix i els altres ja s'ho faran. Aparco el cotxe a sobre del car­ril bici perquè, total, només serà una horeta (o dues), men­tre dino. No m'aixeco del seient del bus o del metro (encara que sigui dels reser­vats), si entra una per­sona gran, perquè jo també estic molt can­sat. M'assec a les esca­les de l'estació de tren encara que això difi­culti la sor­tida de la gent.

La solució és difícil, però ja els aviso que no con­sis­teix a fer edu­cació cívica a les esco­les. L'edu­cació s'aprèn a la família. Després, l'escola ha de remar en la mateixa direcció, però no pot subs­ti­tuir l'edu­cació que donen o han de donar els pares i els avis. Mirar cap a l'escola és una manera còmoda d'esca­po­lir-se de les pròpies res­pon­sa­bi­li­tats. Perquè, total, per això paguem impos­tos, oi?