La recessió i el BCE

L'eco­no­mia espa­nyola es man­tindrà estan­cada o expe­ri­men­tarà un crei­xe­ment lleu­ge­ra­ment nega­tiu al llarg del pre­sent 2012. Aquesta és una de les con­clu­si­ons del dar­rer informe econòmic semes­tral d'Esade publi­cat el pas­sat mes de gener. Tam­poc serà aquest, doncs, l'any de l'inici de la recu­pe­ració. El lleu­ger crei­xe­ment expe­ri­men­tat el pas­sat 2011 tor­narà a les xifres nega­ti­ves i la taxa d'atur es man­tindrà en els ele­vats nivells actu­als.

Tot el crei­xe­ment de l'any pas­sat va ser degut a les expor­ta­ci­ons de béns i ser­veis. Com que el 80% de les expor­ta­ci­ons de l'Estat es fan cap a la resta de la zona euro i la pràctica majo­ria de països d'aquesta estan alen­tint la seva acti­vi­tat, apro­pant-se a la recessió, aquesta font de crei­xe­ment s'està diluint. Els altres pos­si­bles motors de crei­xe­ment tam­poc apor­ten res. El con­sum de les famílies està estan­cat o amb tendència a la dis­mi­nució en un con­text amb atur molt ele­vat, difi­cul­tat d'accés al crèdit i incer­tesa gene­ral. La inversió empre­sa­rial dis­mi­nuirà, sobre­tot perquè es manté la desin­versió en el sec­tor immo­bi­li­ari. I la des­pesa pública també es reduirà en un esce­nari gene­ral d'ajus­tos fis­cals de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques.

Les tas­ques per al nou govern sem­blen clares. Cal rea­lit­zar els ajus­tos fis­cals neces­sa­ris per com­plir els objec­tius de dèficit fixats per les auto­ri­tats euro­pees. Això supo­sarà ajus­tos que tin­dran un inne­ga­ble cost social, però en aquest àmbit el marge de mani­o­bra és nul. És impres­cin­di­ble recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat entre els inver­sors i de totes mane­res qual­se­vol aug­ment uni­la­te­ral de la des­pesa que suposés dèficits més ele­vats s'hau­ria de finançar a uns tipus d'interès tan ele­vats que situ­a­rien les finan­ces públi­ques en una dinàmica insos­te­ni­ble. A més dues refor­mes són impres­cin­di­bles: la del mer­cat de tre­ball i la del sec­tor finan­cer. Per con­tri­buir a la gene­ració d'ocu­pació i a la recu­pe­ració del flux de crèdit.

Però dit això, la reflexió de fons és que a l'eco­no­mia espa­nyola se li han aca­bat els ins­tru­ments per llui­tar con­tra la crisi. La pilota és a la teu­lada de les auto­ri­tats euro­pees. Fa una dècada vàrem deci­dir tras­lla­dar sobi­ra­nia econòmica cap a aques­tes auto­ri­tats. Vam dei­xar de tenir una política monetària pròpia i vam per­dre la pos­si­bi­li­tat de jugar amb el tipus de canvi de la nos­tra moneda. Però també els vam tras­lla­dar la res­pon­sa­bi­li­tat d'actuar en cas d'una crisi econòmica llarga i pro­funda com l'actual.

Fins ara el Banc Cen­tral Euro­peu ha seguit una estratègia orto­doxa, negant-se a com­prar de manera gene­ra­lit­zada títols de deute públic de països amb pro­ble­mes de finançament. Només n'ha com­prat pun­tu­al­ment, en moments de màxima tensió i aug­ment de les pri­mes de risc. Però sem­pre fent evi­dent que es trac­tava de mesu­res excep­ci­o­nals que ana­ven en con­tra de la seva filo­so­fia. Amb això s'ha dife­ren­ciat d'altres grans bancs cen­trals com la Reserva Fede­ral, el Banc d'Angla­terra o el Banc del Japó, que han injec­tat tanta liqui­di­tat com ha estat necessària com­prant diver­sos tipus d'actius tant de deute públic com pri­vat. Fins a un cert punt aquesta dife­rent estratègia era com­pren­si­ble: el Banc Cen­tral Euro­peu no dis­posa de l'ano­me­nada àncora fis­cal. El BCE no podia donar per des­comp­tat el rigor pres­su­pos­tari dels governs. Com que és el banc cen­tral de dife­rents països amb dife­rents polítiques fis­cals sobi­ra­nes, no està segur que tots els governs siguin prou dis­ci­pli­nats amb els seus comp­tes i, per tant, podria estar finançant polítiques massa mal­gas­ta­do­res i gene­rant un incen­tiu per­vers en no pro­moure l'auto­con­trol fis­cal. De fet, la manca d'aquesta àncora fis­cal és part de la causa de l'actual crisi, ja que en el període de crei­xe­ment es va afa­vo­rir un excés d'endeu­ta­ment, tant en el sec­tor públic com en el pri­vat.

Les dar­re­res cime­res de la zona euro hau­rien d'haver ser­vit per millo­rar això, pro­por­ci­o­nant les mesu­res necessàries per al con­trol dels comp­tes públics. Els països de l'ano­me­nada perifèria d'Europa estan fent els ajus­tos fis­cals reque­rits i por­tant a terme les refor­mes necessàries. A Grècia, enmig d'una forta opo­sició social. A Por­tu­gal, amb una eco­no­mia en recessió. A Itàlia, fins i tot can­vi­ant el govern per tal que el com­promís fos seriós i creïble. A casa nos­tra, amb unes reta­lla­des que tenen un inne­ga­ble cost social i humà.

Però tots aquests ajus­tos a curt ter­mini més aviat fre­nen l'acti­vi­tat econòmica. Ha arri­bat el moment que les auto­ri­tats euro­pees i sobre­tot el BCE por­tin a terme una actu­ació més ago­sa­rada. A curt ter­mini són els únics que poden gene­rar acti­vi­tat. I podria ser que ja s'esti­gui començant a esten­dre aquesta visió més rea­lista. El pas­sat mes de desem­bre el BCE va posar a dis­po­sició de la banca mig bilió d'euros i es comenta que en la pro­pera sub­hasta d'aquest mes de febrer podria dei­xar a la banca un bilió d'euros més. Això hau­ria de per­me­tre seguir reduint els cos­tos de finançament dels governs i també recu­pe­rar el flux de crèdit. Serien bones notícies amb vista a la recu­pe­ració. Que ja fan falta.