País Valencià

Són els nos­tres ger­mans, per no dir direc­ta­ment que són una part de nosal­tres matei­xos, però, incom­pren­si­ble­ment, els valen­ci­ans i el País Valencià són uns grans des­co­ne­guts per a molts cata­lans. Hi tenim un munt de rela­ci­ons comer­ci­als, soci­als i cul­tu­rals, però ni tot això impe­deix sovint que molts cata­lans con­tinuïn mirant cap al sud del seu país amb un punt de supe­ri­o­ri­tat, de des­deny, fins i tot, amb cert menys­preu, cul­pant tots els valen­ci­ans dels mals que els asset­gen des de fa anys. Com si a Vinaròs, a More­lla, a Picas­sent, a Alcoi o a Xàtiva, o a qual­se­vol altre poble o ciu­tat del País Valencià, no hi hagués gent que pateix de valent perquè els seus gover­nants s'esfor­cen com ningú per anor­rear la seva cul­tura i la seva llen­gua. Gent que lluita perquè els seus fills puguin créixer en una soci­e­tat millor, que no tolera la cor­rupció, que blasma les bar­ba­ri­tats urbanísti­ques dels últims anys i que, sobre­tot, sap per­fec­ta­ment que si molts dels con­ciu­ta­dans seguei­xen votant els que els volen afo­nar és perquè els ten­ta­cles del règim ous d'or del PP han arri­bat molt lluny. Tant que molta gent s'ha aca­bat cre­ient una gran men­tida: que vivia en un paradís. Sor­to­sa­ment, la veri­tat comença a aflo­rar.