Les formes del nou govern
En aquesta primera etapa del nou govern es compaginen uns nivells d'activitat absolutament frenètics en tota una sèrie de petites qüestions i una lentitud exasperant pel que fa als grans problemes. Sembla talment que en matèria de crisi econòmica es vulgui guanyar temps per veure si, mentrestant, la UE rebaixa les seves exigències. Hi ha, fins i tot, moltes veus importants de la zona euro que acusen Madrid de falsejar les xifres reals del dèficit a fi d'aplicar la comptabilitat creativa com a mètode per culpar l'anterior govern i, de passada, per declarar com a reducció del dèficit una quantitat fictícia que permetés de quadrar l'estadillo i d'aparentar un compliment de les normes comunitàries. Primer, es tractava de no adoptar mesures que poguessin perjudicar de cara a les eleccions andaluses. I, a continuació, d'esperar i veure si els països septentrionals rebaixaven els nivells d'austeritat que s'havien marcat. Es guanyava temps de passivitat a fi de diferir els sacrificis i de progressar en la construcció d'un gran tallafocs hispanoitalià. Així, a còpia de fer passar amb raons i de no prendre decisions impopulars es podria arribar a una operació de rescat i salvament de més volum i amb més garanties. Però la UE ja no vol més dilacions i reclama la immediata presentació dels pressupostos de l'Estat.
A part, però, de les grans orientacions que s'administren amb pausa i pregant per l'arribada d'un mannà providencial, a segons nivells, s'observen unes formes i uns estils preocupants. Per exemple, quan el cap de la policia de València es refereix a uns estudiants que es manifesten amb l'expressió “l'enemic”. Les paraules les carrega el diable, però són reveladores d'una mentalitat que no té clara la consigna de les forces de seguretat, que és la de “servir i protegir” aquests joves estudiants que no són pas, de cap manera, l'enemic, sinó uns ciutadans que reivindiquen amb tota legitimitat una cosa tan democràtica com una educació que els ajudi a emigrar i trobar feina a l'estranger, atès que aquí les seves perspectives són perfectament descriptibles entre l'atur massiu i el mileurisme.
Per si no ho tinguessin prou clar, sempre hi algun nostàlgic del règim de “família, municipi i sindicat” que ens fa un recordatori. Per exemple, aquest directiu de la patronal CEOE que s'ha cobert de glòria en exigir que es retiri el subsidi d'atur a un treballador si rebutja una plaça encara que sigui a Lapònia. Per cert que, en vista de les subvencions de diner públic que reben aquests directius, no haurien de ser transparents les retribucions que s'adjudiquen per tots els diferents conceptes?
I encara més, les Cambres de comerç que fins ara recaptaven un impost sense retre compte de qui no pagava la quota obligatòria i sense donar explicacions del que cobrava el president per despeses de representació, dietes, viàtics, targetes de crèdit. I tot sense que el pressupost d'unes entitats oficials i tutelades per la Generalitat s'aprovi al Parlament de Catalunya. En fi, que tots aquests organismes que legalment només poden defensar interessos generals, en realitat, siguin un instrument d'enriquiment personal i de servei incondicional a les bastardes maniobres dels monopolis, dels serveis públics privatitzats i de les concessionàries. És, però, a l'Òmnium Cultural que se li volen retallar unes modestes subvencions que no es poden comparar ni moralment ni per la quantia amb les concedides i la “Fundació Francisco Franco” que, en aquesta pretesa llibertat, es dedica a l'apologia de la dictadura feixista, cosa inconcebible a qualsevol país democràtic.
Per reblar el clau de la desimboltura décontractée que evoca allò del decíamos ayer, però de sentit contrari i liberticida, ara mateix, s'han reunit dos alts càrrecs que figura que eren socialistes. Eren Pedro Solbes, que curiosament d'economia en sap, però va tenir una cantada absolutament inexplicable. En efecte, va vendre tot l'or que hi havia al Banc d'Espanya, just uns dies abans que el preu dels lingots experimentés la pujada més gran i de més durada que es recorda. Doncs bé, ara fa poc, Solbes es va reunir amb un altre destacat dirigent d'origen socialista: el governador del Banc d'Espanya M.A. Fernández Ordóñez, que, com a supervisor de la gravíssima crisi financera, s'ha limitat a fer d'observador junt amb el president dels caixers que va proclamar allò que “jo no serè l'enterrador de les caixes”. I entre tots dos han aconseguit en un temps rècord l'extermini d'aquelles entitats que dominaven la meitat del negoci bancari total. En resum, Solbes i Fernández Ordóñez van fer una declaració conjunta per dir que la solució dels nostres problemes era una reducció dels salaris, una fórmula que permet de fer la devaluació interna sense sortir de la moneda única i que és indiscutiblement socialista. El panorama és, per tant, clarament sinistre, perquè la recentralització es fa també palesa en coses tan transcendentals com que els diners destinats a ajudar les ONG (competència transferida) els determini el ministre d'Hisenda del govern central. O que Madrid s'atribueixi com a legislació bàsica de la seva jurisdicció el pagament d'un euro o menys per recepta. És a dir, que quan els catalans ja hem acceptat el copagament dues vegades, amb el nom de cèntim sanitari, ara resulta que no en tenim prou que a altres territoris sigui gratuïta l'odontologia, sinó que no ens autoritzen a pagar tres vegades (escassetat de finançament, mutualisme i cèntim sanitari), perquè les coses no valen si no les dicta l'autor de l'espoli fiscal del qual som víctimes. País!
