La malaltia de la democràcia

Les democràcies més avançades del món, Europa, els EUA i Japó, estan immer­ses en una pro­funda crisi en què la volun­tat i els objec­tius de les seves soci­e­tats s'estan dis­tan­ci­ant del que els seus governs poden i són capaços de fer. Aquesta divergència subrat­llada ara per la crisi econòmica és el més greu pro­blema d'Occi­dent, i la seva cons­ta­tació per la ciu­ta­da­nia obre una trin­xera amb el govern que és crei­xent i pot arri­bar a un punt de no retorn, on els elec­tors con­clo­guin majo­ritària­ment que els seus ele­gits no poden i no saben com resol­dre els seus pro­ble­mes, el major dels quals és sens dubte la reducció del nivell de vida i la desi­gual repar­tició de la riquesa, quan els més rics acu­mu­len pro­gres­si­va­ment més riquesa i les clas­ses mit­ja­nes veuen el nivell de vida estan­cat des de fa anys, amb un sis­tema fis­cal dese­qui­li­brat en detri­ment de les ren­des de tre­ball.

Diu Daniel Alpert en el seu lli­bre The way forward que la raó per la qual això suc­ce­eix és la inte­gració a l'eco­no­mia pro­duc­tiva de mili­ons de tre­ba­lla­dors i de l'incre­ment de la pro­duc­ti­vi­tat com a con­seqüència de la tec­no­lo­gia que ha aug­men­tat la capa­ci­tat de pro­ducció per sobre de la demanda en un món on encara un terç de la població està en el nivell de la sub­sistència i per tant no con­su­meix.

Les empre­ses que creen més valor ja no són les indus­tri­als o les de ser­veis en sen­tit ampli sinó les tec­nològiques on la pro­porció de fac­tu­ració a capi­tal humà és irre­fre­na­ble­ment crei­xent. Face­book té un valor de 70 bili­ons de dòlars i 2.000 tre­ba­lla­dors, la Gene­ral Motors, un valor de 35 bili­ons de dòlars i 300.000 tre­ba­lla­dors. Això unit al trans­fe­ri­ment per raons de cost de la pro­ducció indus­trial a Àsia, ha creat ine­vi­ta­ble­ment a Occi­dent un atur estruc­tu­ral, frus­trant per a l'indi­vidu i amb cos­tos impor­tants per a l'atenció social dels atu­rats.

Hi ha tres raons per a aquesta manca de capa­ci­tat de les democràcies per resol­dre els pro­ble­mes més greus de les seves pobla­ci­ons. La pri­mera és que la glo­ba­lit­zació ha reduït el seu poder i ha tret força a les palan­ques de què abans dis­po­sa­ven per gover­nar l'eco­no­mia perquè la inter­re­lació entre eco­no­mies és ara ins­tantània i quasi trans­pa­rent. Per exem­ple, el deute dels EUA ha reduït la força de la seva política comer­cial con­di­ci­o­nada pel seu cre­di­tor, Xina, i ha difi­cul­tat l'incre­ment de la com­pe­ti­ti­vi­tat del país. La segona és que els pro­ble­mes avui són més glo­bals i menys locals i per tant neces­si­ten un con­sens i equi­li­bri de poder que fa més difícil arri­bar a acords i sobre­tot actuar. La inter­na­ci­o­na­lit­zació mun­dial, la des­a­pa­rició dels dos blocs de la guerra freda i la dis­mi­nució de la importància rela­tiva dels EUA i la UE, difi­culta l'actu­ació d'uns governs amb menys influència i capa­ci­tat d'actu­ació que fa trenta anys. La ter­cera és que les democràcies actuen amb faci­li­tat quan el con­sens s'acon­se­gueix per satis­facció d'interes­sos o repar­ti­ment de bene­fi­cis, però molt menys pel repar­ti­ment dels sacri­fi­cis, i és pre­ci­sa­ment això el que neces­si­tem per fer els can­vis neces­sa­ris i inver­tir una tendència que ens fa pro­gres­si­va­ment menys com­pe­ti­tius. Hem, doncs, de con­cloure que la capa­ci­tat de les democràcies occi­den­tals s'ha reduït les últi­mes dècades per raons estruc­tu­rals i que no sem­bla que això pugui can­viar en el futur pròxim. Però, per altra banda, les deman­des de la població són crei­xents i els pro­ble­mes més greus, si bé és cert que el nivell de vida i benes­tar de la ciu­ta­da­nia ha millo­rat glo­bal­ment les últi­mes dècades, són les desi­gual­tats crei­xents i l'arri­bada de la immi­gració, com a con­seqüència ine­vi­ta­ble l'enve­lli­ment de la població ha fet pre­sents nous pro­ble­mes fins ara des­co­ne­guts.

Aques­tes cir­cumstàncies de deman­des crei­xents de la ciu­ta­da­nia i d'inca­pa­ci­tat també crei­xent dels governs per satis­fer-les ha por­tat a un divorci, des­en­cant i des­con­fiança que cons­ti­tu­eix un perill real per a la democràcia.

La solució no és fàcil però sí es cons­tata que aques­tes difi­cul­tats reals de les democràcies occi­den­tals són menys sen­ti­des pels països emer­gents en què el capi­ta­lisme d'estat, el con­trol de la soci­e­tat pel govern i la limi­tació de la seva lli­ber­tat per règims auto­ri­ta­ris jun­ta­ment amb una millora subs­tan­cial i crei­xent del seu nivell de vida han fet que aquesta divergència entre gover­nats i gover­nants se senti menys.

Es reque­reix esforç, per­se­ve­rança i con­fiança en el resul­tat. Char­les Kupc­han pro­posa tres estratègies per repa­rar aquesta cir­cumstància. La pri­mera és que les democràcies defi­nei­xen estratègies econòmiques que es pla­ni­fi­quin i orga­nit­zin perquè es puguin dur a terme per la col·labo­ració pública i pri­vada i que no dei­xin sim­ple­ment a les lleis del mer­cat la seva defi­nició. És obvi que aques­tes polítiques s'han de mobi­lit­zar més per estímul i incen­tiu que per obli­gació i força.

Els líders polítics han de cana­lit­zar el des­con­ten­ta­ment social i imple­men­tar refor­mes estruc­tu­rals en l'àmbit finan­cer, fis­cal, indus­trial, labo­ral, de recerca, etcètera. S'ha de fer una labor pedagògica en què la ciu­ta­da­nia arribi al con­ven­ci­ment que és neces­sari, per fer les nos­tres eco­no­mies més com­pe­ti­ti­ves, que no més desi­guals, unes refor­mes que són ine­vi­ta­bles i que per ser efec­ti­ves neces­si­ten ser soci­al­ment jus­tes i més basa­des en l'esforç que en la igual­tat del resul­tat.

Final­ment els governs han d'evi­tar la temp­tació de l'invo­lu­ci­o­nisme, la xenofòbia, la mirada interna. L'àmbit és el món i no la pro­xi­mi­tat. Aquesta podria sem­blar una solució a curt ter­mini, no ho serà mai, a Europa ho sabem per experiència. El des­con­ten­ta­ment dels grecs pel que con­si­de­ren un abús i excés d'inter­ferència en la seva eco­no­mia i el des­con­ten­ta­ment dels ale­manys per “l'apro­fi­ta­ment injust i exces­siu”que fan els altres euro­peus del seu tre­ball i riquesa és un exem­ple del perill que pot supo­sar d'invo­lució que hem d'evi­tar.

Els rep­tes que tenim per davant són grans però és ara  l'hora, com ho va ser després de la guerra i del miratge que varen supo­sar els fei­xis­mes als anys trenta, que tots ens con­ven­cem que no hi ha alter­na­tiva a la democràcia però sí que ha de ser aquesta diri­gida a resol­dre els pro­ble­mes de la ciu­ta­da­nia més amb mirada llarga que amb visió curta. Sem­pre ha estat així, ara també.