Milions de pipes per terra

L'amplíssima planta baixa de la Tate Modern de Lon­dres està inun­dada de pipes de gira-sol. És una ins­tal·lació d'un feno­men xinès que es diu Ai Weiwei. Les pipes són de mida real, però de por­ce­llana i pin­ta­des a mà. Vuit mili­ons este­ses a terra perquè la gent les tre­pitgi i refle­xi­oni. Sobre què? Sobre la gana, la peti­tesa de l'indi­vidu, sobre la Revo­lució Cul­tu­ral xinesa a l'època de Mao... Això ho he lle­git als dia­ris. També això: “Si bé a nivell visual l'obra és lite­ral­ment grisa, a nivell con­cep­tual és extra­or­dinària. Té capes i capes de sig­ni­fi­cat.” M'entu­si­as­men aquests tex­tos infla­mats que exal­cen l'art ano­me­nat con­cep­tual i que con­sis­teix a expli­car amb parau­les allò que la parida supo­sa­da­ment artística és incapaç de trans­me­tre. Et queda el dubte de quina parida és més ridícula, si l'obra mateixa o la prosa panegírica.

L'art con­tem­po­rani no dis­tin­geix entre la facècia, l'extra­vagància, l'enginy, el diver­ti­mento i la presa de pèl. Al llarg del segle XX s'han con­so­li­dat com a recur­sos cre­a­tius la seri­ació, la grandària ele­fantíaca i la des­con­tex­tu­a­lit­zació, entre d'altres. Però repe­tir vint vega­des un ras­pall de dents, ampliar-lo a la mida d'un pal de telèfons o con­ver­tir-lo en escom­breta del vàter no té cap altra pro­fun­di­tat de pen­sa­ment o sub­ti­lesa emo­ci­o­nal que les que li ator­gui l'exe­geta de torn. Que un paio es faci d'or venent pipes de por­ce­llana –n'ha fet fabri­car cent mili­ons!– és admi­ra­ble, sobre­tot quan tota una gale­ria com la Tate Modern dóna per fet que això és art i en com­pra vuit mili­ons. Què en faran després, de tan­tes pipes?

El cèlebre entre­na­dor de fut­bol Vuja­din Boskov va defi­nir així un penal: “És quan l'àrbi­tre xiula penal.” La frase va fer for­tuna i es recorda com una gran veri­tat que també es pot apli­car al món de l'art: art és allò que un crític famós o un man­darí cul­tu­ral o una gale­ria pres­ti­gi­osa diu que és art. Doncs amén Jesús.