‘Il Padrino'

Tots tenim alguna melo­dia uni­ver­sal asso­ci­ada de manera indis­so­lu­ble a un plaer emo­ci­o­nal o intel·lec­tual. Una melo­dia que, gràcies a l'exer­cici de la memòria, et trans­porta a un uni­vers propi, màgic i sug­ge­ri­dor. Una de les meves és la música que sona en els pri­mers foto­gra­mes d'El Padrí de Fran­cis Cop­pola. ¡Quina pel·lícula tan fantàstica, millor dit
(tot i alguna rellis­cada
en la ter­cera), quina tri­lo­gia tan rodona!

La història de Vito Cor­le­one inter­pre­tada en el pri­mer film per un madur i con­tun­dent Mar­lon Brando de veu tren­cada, mandíbula exa­ge­rada i presència impo­nent creix durant la segona amb el retrat ini­cial, magis­tral­ment resolt, d'un jove, dur i ben plan­tat Robert de Niro. Il Padrino, sota un codi d'honor sui gene­ris que ho arrasa tot, impo­sarà la seva llei i el seu ordre. Quan l'hereu de la res­pon­sa­bi­li­tat patri­ar­cal, el nou Don, pren el relleu, un Al Pacino esplèndid, con­tin­gut i creïble agafa el timó i la pel·lícula sem­bla que nave­gui sola.

És una peça de museu que no caduca i que enve­lleix amb una dig­ni­tat sor­pre­nent. És la pel·lícula de la Família amb majúscu­les. Una família com les nos­tres que s'asseu al vol­tant de la taula amb amics i parents per cele­brar els seus esde­ve­ni­ments. Una família que defensa els seus de manera con­tun­dent i eficaç però que, allu­nyada de qual­se­vol mora­li­tat d'ordre en una soci­e­tat civi­lit­zada, es fa seva la justícia. Una família cor­rupta, plena de defec­tes, amb un codi accep­tat i assu­mit per tot­hom, que no per­dona el que s'atre­veix a trans­gre­dir-lo. La traïció, la mort, l'honor, una ètica pròpia on la paraula (tot i ser la d'un delinqüent) és un tot, com­po­nen el puzle cali­dos­copi
i emblemàtic de la màfia
sici­li­ana ame­ri­cana.

La cinta és plena de moments màgics, rodons i evo­ca­dors. Tots tenen i con­no­ten sig­ni­fi­cat. Des de la imatge de Sicília i el retrat del poble anacrònic de Cor­le­one on la llei exis­teix com a ven­det­tas i traïcions, a la plas­ti­ci­tat demo­li­dora de l'escena en què Mic­hael Cor­le­one espera, dar­rere els fines­trals de casa seva, sen­tir el soroll del tret que evi­denciï la mort del seu germà Fredo, o el recor­re­gut per l'hos­pi­tal nova­iorquès on un jove i verge Mic­hael, per sal­var el seu pare, impro­visa, amb el pas­tis­ser, una guàrdia fictícia de goril·les per fora­gi­tar pos­si­bles assas­sins. Plena. Està plena de moments màgics. No hi ha res gratuït.

Aquesta és una pel·lícula sense fis­su­res,
amb una plas­ti­ci­tat pre­cisa, amb una cadència
i silen­cis jus­tos. Amb una màgia eterna.