Les línies vermelles
EUA ens resolguin
una altra vegada el nostre problema
“En fi, les dificultats comencen ara per a nosaltres. Són les dificultats que havíem identificat, esperat, que havíem entrevist...” Són aquestes les premonitòries paraules pronunciades pel diputat socialista Alexandre Desrousseaux el 10 de maig de 1936, dies després de la victòria del Front Popular. Les cita Le Monde el 12 de maig en el seu editorial: L'estret marge de maniobra de François Hollande.
Pensa Paul Krugman, premi Nobel d'economia, que l'arribada d'Hollande a l'Elisi canviarà la política europea en relació amb la crisi. No és segur que passi encara. Fins que Alemanya no entengui per si o li facin entendre que o s'arregla el conjunt de l'economia als països de la UE o no hi ha solució, tampoc per a ells, no canviarà la política econòmica europea. Fins que les seves exportacions no pateixin perquè els consumidors de la UE no puguin comprar i les empreses invertir –el 63% de les exportacions alemanyes són a la UE–, fins que no entengui que el problema el té a casa i no a fora i que es necessita tota la fortalesa de l'economia de la UE per sortir junts de la crisi, no hi haurà canvis en el rumb econòmic actual. Fins que no hi hagi eurobons, el cost del servei del deute per a certs països, singularment Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia, que s'han d'endeutar individualment, sotmet aquestes economies a una tensió difícilment suportable perquè la duresa del mercat es concentra sobre els estats més febles, que, sotmesos a la disciplina d'una moneda única, no tenen més alternativa que reduir despeses o apujar impostos i, per tant, afeblir l'output de les seves economies.
En el balanç de molts bancs espanyols hi ha actius immobiliaris sobrevalorats. L'Estat ha decretat que aquests s'han d'aprovisionar, és a dir, de suportar amb diners en caixa la pèrdua que es generarà per la diferència entre el seu valor comptable i el real de mercat, es a dir, per eliminar pèrdues encobertes. Això té dues conseqüències, una és que neteja teòricament el balanç dels bancs, que deixaran de tenir un “forat”, i l'altra, un inconvenient, perquè aquestes provisions obligaran els bancs a separar diners del seu negoci i com a conseqüència n'hi haurà menys per fer préstecs a empreses i particulars.
Les autoritats europees i l'FMI han mostrat la seva satisfacció per aquestes mesures. Els mercats, la seva insatisfacció, que s'ha traduït en una pujada dels interessos del deute espanyol. La primera reacció es deu a la coherència de la mesura amb la política oficial europea; la segona, al dubte dels mercats que el forat dels bancs sigui més gros de l'anunciat i a la certesa que aquestes mesures faran més difícil el creixement i, per tant, el retorn del deute. Aquesta decisió s'havia de prendre perquè no es pot viure sobre una realitat falsa, és a dir, pensant que la propietat immobiliària que tenen els bancs val el que ja no val, però, per què fer-ho com s'ha fet? Sense una auditoria independent de tots els bancs espanyols ni la UE ni els mercats creuran que hem fet el que calia. No tenim precisament una trajectòria de credibilitat. Bankia i el dèficit encobert de certes comunitats autònomes han donat la raó a qui acusava Espanya de no ser fiable.
Hem patit dues guerres al segle XX a Europa de les quals els EUA ens han salvat. La direcció que segueix Europa és errònia però ara és difícil que els EUA ens resolguin una altra vegada el nostre problema per dues raons: no tenen ara la capacitat econòmica que es necessita per fer-ho i el primer objectiu dels EUA no és Europa com ho era al 1916 i al 1941, sinó Àsia. El problema que tenim els europeus ningú més que nosaltres mateixos el pot resoldre. La publicació de les dades de creixement dels estats de la UE en l'últim trimestre del 2011 i primer del 2012 no ajuden a reconduir la política econòmica europea. Alemanya, després de decréixer l'últim trimestre del 2011, -0,2%, torna a créixer al primer trimestre del 2012, +0,5%; el Regne Unit, Itàlia i Espanya estan en recessió i França manté la posició, el creixement nul. El decreixement de la zona euro és clar, entre 2008 i 2011 s'ha reduït en -0,6% del PIB des del + 3% al 2007. El canvi en el creixement trimestral no trenca la tendència general, però en un moment en què caldria esperar un empitjorament que permetés urgir i argumentar canvis per part de França enfront d'Alemanya, en favor del creixement, la millora de les dades d'Alemanya no ajuden a l'argument. Necessitem per desgràcia un empitjorament general de la situació per fer evident la necessitat del canvi.
En un entorn econòmic com l'actual hi ha veus que clamen per trencar determinades regles de la col·laboració institucional entre administracions, per no tenir més paciència i passar a l'acció convençuts que els altres s'equivoquen, que esperar és una pèrdua de temps que empitjora innecessàriament la realitat. A Catalunya hi ha partits polítics i instàncies que demanden la insubmissió fiscal i el tancament de caixes. A Europa alguns polítics grecs presenten la UE com a injusta i discriminatòria envers Grècia i ofereixen solucions poc concretes que indueixen a pensar a la ciutadania que hi ha dreceres que ningú sap massa que són però que alimenten un enfrontament entre la UE i l'estat grec. Alimentar el descontent, la confrontació, la frustració de la ciutadania sense saber quina és la solució i la sortida és un error i una imprudència. Trencar ponts és fàcil; refer-los, difícil. Una cosa és el bé comú i l'altra la defensa de las pròpies idees; si aquestes posen en perill aquell, han de passar necessàriament a una segona prioritat.
L'oportunitat política en la negociació és també important. Catalunya ha triat històricament moments inoportuns per presentar les seves reivindicacions a Espanya. La guerra dels Segadors al segle XVII, la de Successió i instauració a Espanya de la monarquia borbònica al XVIII, o la llei de contractes de conreu de la República al 1934 en són exemples palmaris. Semblaria, doncs, que la negociació d'un nou pla de finançament per a Catalunya s'hauria de fer tot sabent que la seva implementació pot requerir anys perquè ara les circumstàncies econòmiques ho fan extremadament difícil. El mateix es pot dir respecte de Grècia, es pot demanar una suavització de les condicions financeres i una reducció estable dels tipus que paga Grècia pel seu deute, però no que es pugui viure amb un dèficit crònic perquè es gasta més del que es produeix, sobre uns comptes públics falsejats. La democràcia és un sistema polític delicat que té un paradigma inexcusable: ningú pot sortir de les regles de joc.
