Opinió

Les línies vermelles

La direcció que segueix Europa és errònia però ara és difícil que els
EUA ens resolguin
una altra vegada el nostre problema

“En fi, les difi­cul­tats comen­cen ara per a nosal­tres. Són les difi­cul­tats que havíem iden­ti­fi­cat, espe­rat, que havíem entre­vist...” Són aques­tes les pre­mo­nitòries parau­les pro­nun­ci­a­des pel dipu­tat soci­a­lista Ale­xan­dre Des­rous­se­aux el 10 de maig de 1936, dies després de la victòria del Front Popu­lar. Les cita Le Monde el 12 de maig en el seu edi­to­rial: L'estret marge de mani­o­bra de François Hollande.

Pensa Paul Krug­man, premi Nobel d'eco­no­mia, que l'arri­bada d'Hollande a l'Elisi can­viarà la política euro­pea en relació amb la crisi. No és segur que passi encara. Fins que Ale­ma­nya no enten­gui per si o li facin enten­dre que o s'arre­gla el con­junt de l'eco­no­mia als països de la UE o no hi ha solució, tam­poc per a ells, no can­viarà la política econòmica euro­pea. Fins que les seves expor­ta­ci­ons no patei­xin perquè els con­su­mi­dors de la UE no puguin com­prar i les empre­ses inver­tir –el 63% de les expor­ta­ci­ons ale­ma­nyes són a la UE–, fins que no enten­gui que el pro­blema el té a casa i no a fora i que es neces­sita tota la for­ta­lesa de l'eco­no­mia de la UE per sor­tir junts de la crisi, no hi haurà can­vis en el rumb econòmic actual. Fins que no hi hagi euro­bons, el cost del ser­vei del deute per a certs països, sin­gu­lar­ment Por­tu­gal, Irlanda, Espa­nya i Itàlia, que s'han d'endeu­tar indi­vi­du­al­ment, sot­met aques­tes eco­no­mies a una tensió difícil­ment supor­ta­ble perquè la duresa del mer­cat es con­cen­tra sobre els estats més febles, que, sot­me­sos a la dis­ci­plina d'una moneda única, no tenen més alter­na­tiva que reduir des­pe­ses o apu­jar impos­tos i, per tant, afe­blir l'out­put de les seves eco­no­mies.

En el balanç de molts bancs espa­nyols hi ha actius immo­bi­li­a­ris sobre­va­lo­rats. L'Estat ha decre­tat que aquests s'han d'apro­vi­si­o­nar, és a dir, de supor­tar amb diners en caixa la pèrdua que es gene­rarà per la diferència entre el seu valor comp­ta­ble i el real de mer­cat, es a dir, per eli­mi­nar pèrdues enco­ber­tes. Això té dues con­seqüències,  una és que neteja teòrica­ment el balanç dels bancs, que dei­xa­ran de tenir un “forat”, i l'altra, un incon­ve­ni­ent, perquè aques­tes pro­vi­si­ons obli­ga­ran els bancs a sepa­rar diners del seu negoci i com a con­seqüència n'hi haurà menys per fer préstecs a empre­ses i par­ti­cu­lars.

Les auto­ri­tats euro­pees i l'FMI han mos­trat la seva satis­facció per aques­tes mesu­res. Els mer­cats, la seva insa­tis­facció, que s'ha traduït en una pujada dels interes­sos del deute espa­nyol. La pri­mera reacció es deu a la coherència de la mesura amb la política ofi­cial euro­pea; la segona, al dubte dels mer­cats que el forat dels bancs sigui més gros de l'anun­ciat i a la cer­tesa que aques­tes mesu­res faran més difícil el crei­xe­ment i, per tant, el retorn del deute. Aquesta decisió s'havia de pren­dre perquè no es pot viure sobre una rea­li­tat falsa, és a dir, pen­sant que la pro­pi­e­tat immo­biliària que tenen els bancs val el que ja no val, però, per què fer-ho com s'ha fet? Sense una audi­to­ria inde­pen­dent de tots els bancs espa­nyols ni la UE ni els mer­cats creu­ran que hem fet el que calia. No tenim pre­ci­sa­ment una tra­jectòria de cre­di­bi­li­tat. Bankia i el dèficit enco­bert de cer­tes comu­ni­tats autònomes han donat la raó a qui acu­sava Espa­nya de no ser fia­ble.

Hem patit dues guer­res al segle XX a Europa de les quals els EUA ens han sal­vat. La direcció que segueix Europa és errònia però ara és difícil que els EUA ens resol­guin una altra vegada el nos­tre pro­blema per dues raons: no tenen ara la capa­ci­tat econòmica que es neces­sita per fer-ho i el pri­mer objec­tiu dels EUA no és Europa com ho era al 1916 i al 1941, sinó Àsia. El pro­blema que tenim els euro­peus ningú més que nosal­tres matei­xos el pot resol­dre. La publi­cació de les dades de crei­xe­ment dels estats de la UE en l'últim tri­mes­tre del 2011 i pri­mer del 2012 no aju­den a recon­duir la política econòmica euro­pea. Ale­ma­nya, després de decréixer l'últim tri­mes­tre del 2011, -0,2%, torna a créixer al pri­mer tri­mes­tre del 2012, +0,5%; el Regne Unit, Itàlia i Espa­nya estan en recessió i França manté la posició, el crei­xe­ment nul. El decrei­xe­ment de la zona euro és clar, entre 2008 i 2011 s'ha reduït en -0,6% del PIB des del + 3% al 2007. El canvi en el crei­xe­ment tri­mes­tral no trenca la tendència gene­ral, però en un moment en què cal­dria espe­rar un empit­jo­ra­ment que per­metés urgir i argu­men­tar can­vis per part de França enfront d'Ale­ma­nya, en favor del crei­xe­ment, la millora de les dades d'Ale­ma­nya no aju­den a l'argu­ment. Neces­si­tem per desgràcia un empit­jo­ra­ment gene­ral de la situ­ació per fer evi­dent la neces­si­tat del canvi.

En un entorn econòmic com l'actual hi ha veus que cla­men per tren­car deter­mi­na­des regles de la col·labo­ració ins­ti­tu­ci­o­nal entre admi­nis­tra­ci­ons, per no tenir més paciència i pas­sar a l'acció con­vençuts que els altres s'equi­vo­quen, que espe­rar és una pèrdua de temps que empit­jora inne­cessària­ment la rea­li­tat. A Cata­lu­nya hi ha par­tits polítics i instàncies que deman­den la insub­missió fis­cal i el tan­ca­ment de cai­xes. A Europa alguns polítics grecs pre­sen­ten la UE com a injusta i dis­cri­mi­natòria envers Grècia i ofe­rei­xen solu­ci­ons poc con­cre­tes que indu­ei­xen a pen­sar a la ciu­ta­da­nia que hi ha dre­ce­res que ningú sap massa que són però que ali­men­ten un enfron­ta­ment entre la UE i l'estat grec. Ali­men­tar el des­con­tent, la con­fron­tació, la frus­tració de la ciu­ta­da­nia sense saber quina és la solució i la sor­tida és un error i una imprudència. Tren­car ponts és fàcil; refer-los, difícil. Una cosa és el bé comú i l'altra la defensa de las pròpies idees; si aques­tes posen en perill aquell, han de pas­sar necessària­ment a una segona pri­o­ri­tat.

L'opor­tu­ni­tat política en la nego­ci­ació és també impor­tant. Cata­lu­nya ha triat històrica­ment moments ino­por­tuns per pre­sen­tar les seves rei­vin­di­ca­ci­ons a Espa­nya. La guerra dels Sega­dors al segle XVII, la de Suc­cessió i ins­tau­ració a Espa­nya de la monar­quia borbònica al XVIII, o la llei de con­trac­tes de con­reu de la República al 1934 en són exem­ples pal­ma­ris. Sem­bla­ria, doncs, que la nego­ci­ació d'un nou pla de finançament per a Cata­lu­nya s'hau­ria de fer tot sabent que la seva imple­men­tació pot reque­rir anys perquè ara les cir­cumstàncies econòmiques ho fan extre­ma­da­ment difícil. El mateix es pot dir res­pecte de Grècia, es pot dema­nar una sua­vit­zació de les con­di­ci­ons finan­ce­res i una reducció esta­ble dels tipus que paga Grècia pel seu deute, però no que es pugui viure amb un dèficit crònic perquè es gasta més del que es pro­du­eix, sobre uns comp­tes públics fal­se­jats. La democràcia és un sis­tema polític deli­cat que té un para­digma inex­cu­sa­ble: ningú pot sor­tir de les regles de joc.  



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.