Visca el català!

En aquests moments una mica, o força, rúfols per al català, en què un dia sí i l'altre també veiem com s'intenta arra­co­nar-lo mit­jançant pro­hi­bi­ci­ons, desau­to­rit­za­ci­ons i altres for­mes de geno­cidi lingüístic, m'ha arri­bat a les mans una carta, una carta física, envi­ada per cor­reu postal des de la loca­li­tat ale­ma­nya d'Ham­burg, en què un veí d'aquesta històrica ciu­tat estat hanseàtica m'explica, en un català d'impe­ca­ble redacció, que quan va esti­ue­jar per pri­mer cop a Cata­lu­nya pels vol­tants del 1988, va des­co­brir El Punt i, amb ell, en Sísif, i que aquesta tira còmica –almenys és el que jo pre­tenc que sigui– diària va ser per a ell “un motiu i una eina per apren­dre el català”. Més enda­vant, aquest ciu­tadà d'Ham­burg em fa saber que, tot i viure “en indrets del món als quals El Punt no es venia als quioscs, he pogut seguir el vos­tre heroi per la versió publi­cada a Inter­net. Sísif (junt amb Lluís Llach, Isa­bel Clara-Simó, Jaume Fus­ter i molts altres) m'ha aju­dat a con­ti­nuar a apren­dre i apre­ciar la vos­tra llen­gua i cul­tura”. I encara hi ha més. Aquest senyor, de nom de pila Frank, escriu “trobo que he de fer la meva con­tri­bució en com­pen­sació per tot el que Cata­lu­nya em va donar”, i em deta­lla aspec­tes d'un tre­ball que ha fet a Viquipèdia i que, per trac­tar-se d'un tema que m'afecta per­so­nal­ment, m'estimo més dei­xar-ho aquí. Perquè allò que real­ment interessa i ens hau­ria d'omplir de goig als que esti­mem la nos­tra llen­gua és saber que hi ha per­so­nes d'altres països que, com Herr Frank, l'han vol­gut apren­dre per poder enten­dre's amb els qui la par­lem i endin­sar-se en la nos­tra cul­tura. Per a ell, “apren­dre una llen­gua és tan diver­tit com enri­qui­dor”.

A les Efemèrides d'avui es diu que l'any 1976, a Sud-àfrica, durant l'Apart­heid, van ser assas­si­nats set-cents nens perquè s'havien rebel·lat con­tra la impo­sició d'apren­dre l'afrika­ans, una mena de neer­landès i la llen­gua dels blancs en el poder. És evi­dent que les vícti­mes de l'atro­ci­tat eren cri­a­tu­res d'ètnies amb llen­gua pròpia, que la política racista pre­te­nia era­di­car. Per això sem­bla estrany que ara i aquí, en plena democràcia, s'intenti fer des­a­parèixer el català de la vida pública. Em recorda una anècdota de la Girona sota el fran­quisme: a una botiga que tenia a l'apa­ra­dor rètols en cas­tellà, anglès, francès i català, el gover­na­dor civil li va fer treure el que era en català.