A qui no vol cols, tres plats

Tres mos­tres de poe­sia de la Franja, a l'Aragó, on es parla la mateixa llen­gua que par­lem vostès i jo. I a qui li piqui, que es ras­qui, que s'hi posi fulles, que el bom­bin.

“Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro / i m'eixeco més alt, fugint de tu, / te tinc molt més a prop i més t'estimo, / sense enyor, sense enveja de ningú. / Si mirada de prop se't veu cruel / i aspra i freda i amarga i mal­ca­rada, / quan se't mire de prop se't veu la pell / tèbia i suau, rodona i ben for­mada./ Més que estar a prop de tu, vull recrear-te, / fer-te créixer i flo­rir com t'ima­gino / i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te. / Terra, país, mun­ta­nya, quant t'estimo! / Quants ver­sos t'haig de fer per agra­dar-te? / Que lluny me n'haig d'anar per esti­mar-te!” Lluny de tu, de Desi­deri Lom­barte (Pena-roja, 1937-Bar­ce­lona, 1989).

“Fang a les hor­tes i molsa als codis­sos, / pols a les gol­fes i pedra a les pla­ces, / pols a les cases i pedra als pedris­sos, / fang a les por­tes i molsa a les bas­ses. / Molsa a les gle­res i fang als cor­rals, / pedra a les mines i pols als car­rers, / pedra a les cales i pols als ban­cals, / molsa a les eres i fang als papers. / Me sé lli­gat en aquest erm pai­satge / i per això no em fa mai cap retret / si per un moment oblido el lli­natge. / Si sóc tan sec és perquè així m'ha fet, / únic con­sol per al meu cor sal­vatge, / aquest país de qui parlo en secret.” Pai­satge, d'Hèctor Moret (Mequi­nensa, 1958).

“M'assomo a la fines­tra i tia Maria em diu bon dia, / ixco al car­rer i una lleu brisa m'aca­ri­cia. / Tot é natu­ral, tot é tan sen­zill. / Tot al meu vol­tant: sic un tipo afor­tu­nat. / Haig nas­cut al camp, sic de poble, / estimo aquesta terra, / estimo aquesta gent, / que és la meua gent, que és la meua terra. / Canto, / i quan canto lo que sento /, sento i canto tal com sic, / i quan sento el cant, / sento i canto lo que sic”. Frag­ment de Sóc de poble, d'Anton Abad (Saidí, 1958).