Obrir tallafocs

Les coses urgents no ens per­me­ten gaire sovint ocu­par-nos de les que són veri­ta­ble­ment impor­tants. La dimensió de la crisi econòmica ens ha por­tat a cen­trar-nos a miti­gar els seus efec­tes, els que ens gene­ren incer­te­ses de forma col·lec­tiva però sobre­tot els que ens afec­ten de manera indi­vi­dual i que col­pe­gen dura­ment molta gent. Hem dis­cu­tit molt sobre les cau­ses de la crisi però hem fet ben poc, o gai­rebé res, per abor­dar-les. Qua­tre anys després de l'evidència que la fugida enda­vant ja no ens por­tava enlloc i que s'estava ini­ci­ant un canvi de cicle ens vàrem dedi­car a pre­dir quant temps dura­ria, bus­cant uns brots verds que no eren més que un miratge.

No haver regat prou els sec­tors pro­duc­tius va dei­xar el nos­tre entorn res­sec i això es va con­ver­tir en un ter­reny abo­nat per a les bra­ses. Durant tot aquest temps hem anat de bòlid llui­tant con­tra les fla­mes allà on les ha por­tat el vent, sense capa­ci­tat d'anti­ci­pació i veient amb impotència com el foc s'anava fent cada cop més gran. Massa irres­pon­sa­bles s'hi van posar tard a plan­tar cara, però és cert que altres s'hi estan expo­sant amb tot l'esforç i dedi­cació i sense pre­ven­ci­ons, però quan els grans incen­dis es des­con­tro­len no es pot dema­nar ni als bom­bers més valents i pre­pa­rats que els apa­guin només tirant-hi aigua. De moment tot ha anat molt len­ta­ment i, per exem­ple, abans de deci­dir-se a injec­tar milers de mili­ons d'euros al sis­tema finan­cer sem­bla que s'hagi vol­gut dei­xar que cre­min les estruc­tu­res més afe­bli­des seguint un prin­cipi darwi­nista. Molt més tard encara, tot just ara, es comença a par­lar amb con­sistència de posar les bases per a una veri­ta­ble reforma del sis­tema finan­cer que pre­veu esta­blir talla­focs que actuïn de manera pre­ven­tiva per evi­tar nous con­ta­gis.

Alguns veuen l'ampo­lla mig plena i d'altres mig buida, i men­tre alguns denun­cien que encara no s'ha abor­dat una reforma a fons dels sis­te­mes del govern econòmic a la zona euro d'altres des­ta­quen com a valor intrínsec que final­ment se n'ha començat a par­lar seri­o­sa­ment. En tot cas resulta evi­dent que amb això no n'hi ha prou i que tam­poc és sufi­ci­ent limi­tar-nos a actuar sobre una de les dimen­si­ons que deli­mita el canvi d'entorn en el qual ens hem situat. El molt o poc que s'ha fet de forma efec­tiva fins ara ha estat exclu­si­va­ment en l'àmbit de l'eco­no­mia amb espe­cial atenció a la situ­ació finan­cera, però no s'ha avançat de forma sig­ni­fi­ca­tiva per abor­dar les altres dues cri­sis: la política i ins­ti­tu­ci­o­nal i la de valors, dos àmbits en els quals no calen acords mul­ti­la­te­rals d'abast mun­dial per actuar-hi i, fins i tot, per avançar de forma sig­ni­fi­ca­tiva. Si ens fixem en el nos­tre propi entorn, és de justícia des­ta­car que el govern de la Gene­ra­li­tat es va avançar a molts altres anun­ci­ant un pla naci­o­nal per la pro­moció dels valors, en el qual sem­bla­ria que s'està tre­ba­llant. En tot cas aquest és un àmbit en el qual no es neces­sita dis­creció sinó exem­pla­ri­tat, i per tal d'acon­se­guir aquest efecte didàctic aju­da­ria que la reflexió es produís en un àmbit públic que impliqués el màxim d'actors en debat que hau­ria d'incloure també una mena d'audi­to­ria ètica i la defi­nició de quins han de ser els ins­tru­ments impres­cin­di­bles per rear­mar-nos moral­ment.

Pot­ser tot això avança len­ta­ment i amb difi­cul­tats perquè el con­junt de la soci­e­tat con­ti­nua cedint a la política el lide­ratge de qüesti­ons que no li són estric­ta­ment pròpies. Repe­tim que els polítics en gene­ral, i els legis­la­dors en par­ti­cu­lar, van a dar­rere de la rea­li­tat però con­ti­nuem con­fi­ant en ells perquè la trans­for­min. Aquesta és una posició còmoda que com­porta l'accep­tació de l'actual statu quo; ningú pot pre­ten­dre que siguin pre­ci­sa­ment els par­tits els que lide­rin la trans­for­mació que els ha de limi­tar el nivell d'influència i de poder que han asso­lit fins ara. Per posar només un exem­ple, resulta evi­dent que no es pot dei­xar en exclu­siva a les orga­nit­za­ci­ons polítiques la ini­ci­a­tiva i la defi­nició de la reforma de la llei elec­to­ral, perquè els majo­ri­ta­ris sem­pre aca­ben valo­rant els can­vis com un risc exces­siu quan fan la valo­ració de pos­si­bles guanys i pèrdues.

Algú ha estat interes­sat a pro­pa­gar la idea sim­pli­fi­cada que la situ­ació actual té una causa única i per això encara espe­rem la solució màgica, en forma de res­cat o d'euro­bons, que actuï de forma mira­cu­losa com una solució imme­di­ata de tots els nos­tres mals. Encara hi ha molta gent que pensa quan tor­na­ran a ser les coses com abans i massa poca que s'ocupi de defi­nir com ha de ser el temps que ha de venir i de crear les con­di­ci­ons per evi­tar que es repe­tei­xin les matei­xes erra­des.