Prestació i contraprestació

Com sem­pre sol pas­sar amb els parts difícils, vénen a altes hores de la mati­nada, i a Brus­sel·les, aquest cap de set­mana a les qua­tre de la mati­nada, la Comissió Euro­pea ha parit una part del que podria ser un nou camí per a la zona euro. Mario Monti ja havia avi­sat: no sor­tiré de la reunió fins que no hi hagi una solució, i real­ment la capa­ci­tat d'aguan­tar que ha demos­trat ha estat l'ingre­di­ent de l'èxit. Monti, com a exco­mis­sari euro­peu, sap què és nego­ciar, té una manera de ser pro­pera a la diplomàcia vati­cana: capa­ci­tat, intel·ligència, domina l'anglès i el francès per­fec­ta­ment i entén l'espa­nyol, i una finezza que sap uti­lit­zar per­fec­ta­ment en els moments clau.

El temps pas­sat a les entra­nyes de la maquinària de la UE li ha donat un conei­xe­ment pro­fund de les tàcti­ques i les estratègies nego­ci­a­do­res. Només pen­sar com hau­ria estat aquesta reunió-nego­ci­ació amb Sil­vio Ber­lus­coni fa tre­mo­lar. A banda que el mateix Monti és un home pro­po­sat per Angela Merkel i Nico­las Sarkozy per posar ordre en la dis­bauxa que era el govern de Ber­lus­coni, i això també és un plus afe­git, perquè la can­ce­llera ale­ma­nya no podia per­me­tre que el seu ele­git fra­cassés en aquesta cimera euro­pea. Sigui com sigui per pri­mera vegada en molt de temps, una con­junció de fac­tors ens ha por­tat a virar una mica el camí traçat pels vir­tu­o­sos del nord i s'han posat a la pell dels pati­dors del sud. Entre totes aques­tes con­jun­ci­ons, una de no menys impor­tant és que el pre­si­dent francès, François Hollande, ha vist com són els números del seu país i de la seva banca, i en un acte de rea­lisme s'ha afe­git al clam d'Itàlia i d'Espa­nya.

A mi no m'agra­den els titu­lars de la premsa que qua­li­fi­quen els resul­tats d'aquest Con­sell Euro­peu com si fos un par­tit de fut­bol, amb gua­nya­dors i per­de­dors, perquè ens demos­tren un fet que hi és però que hem de com­ba­tre, que només ens importa la Unió Euro­pea si en gua­nyem els socis. Com si fos una Euro­copa. I jo penso que ens ho hem de mirar com una passa enda­vant cap a un camí de més inte­gració i, per tant, més Europa, i difícil­ment podem anar junts si l'única obsessió és gua­nyar l'altre perquè ens pagui els nos­tres pecats. Per poc atents que esti­guem, veu­rem que alguns mis­sat­ges que s'han donat són molt sem­blants als que dóna el pre­si­dent d'Extre­ma­dura sobre el pacte fis­cal de Cata­lu­nya. I aquests com­por­ta­ments que conei­xem tan bé por­ten on ens ha indi­cat el CEO i que s'ha fet públic aquesta set­mana, que ja més d'un 51% vota­ria la inde­pendència; és a dir, segons quins com­por­ta­ments ali­men­ten els efec­tes que els matei­xos autors cri­ti­quen. Tam­poc és moment de can­tar victòria, perquè encara no conei­xem la lle­tra petita, i tor­nant amb el símil català, conei­xem prou bé que sovint hem pen­sat que havíem arri­bat a un acord for­mi­da­ble, però una vegada s'ha escrit la lle­tra petita hem vist que era un miratge. Sin­ce­ra­ment, en aquests moments i conei­xent la nos­tra història, tinc més con­fiança en la lle­ial­tat euro­pea.

Dit això, que ningú pensi que a par­tir d'ara tot serà dife­rent; no. Hi haurà exigències de con­trol del dèficit, com també n'hi hau­ria sense l'acord. I voler atri­buir ara les refor­mes i l'estalvi de des­pesa que s'ha de fer per qua­drar els comp­tes al res­cat em sem­bla un greu error. El que sí que hi haurà és un segui­ment més estricte de l'apli­cació de les refor­mes, perquè una carac­terística del sud és fer grans titu­lars sense lle­tra petita, i una clàusula bàsica és la lle­ial­tat. Que assu­mei­xin com­petències de con­trol pròpies del Banc d'Espa­nya, per exem­ple, vist el que s'ha vist, més aviat m'ale­gra. I si són els que han de ges­ti­o­nar el sal­va­ment dels bancs dolents o el seu des­mem­bra­ment, també. Ara m'estimo més un Monti (tècnic) que un Ber­lus­coni (polític).