Cobrar de l'autonomisme

És recur­rent pre­gun­tar-se per què la mani­festa adhesió en públic o en pri­vat d'un sec­tor impor­tant de la classe política en favor de la inde­pendència no es tra­du­eix en cap acció con­creta i real cap a l'Estat propi. Si les con­vic­ci­ons són tan fer­mes, com alguns pro­fe­rei­xen, com es pot con­ti­nuar mili­tant en un par­tit que no defensa aques­tes idees? Com es pot con­ti­nuar diri­gint una for­mació que no es pre­senta a unes elec­ci­ons amb el com­promís de decla­rar la inde­pendència? Com es tolera que l'actu­a­li­tat política con­tinuï cen­trada i empan­ta­ne­gada en un pro­jecte de reforma finan­cera que Espa­nya no accep­tarà mai men­tre el país va ago­nit­zant? La res­posta és que aquells diri­gents polítics, soci­als o econòmics que defen­sen la inde­pendència però que a la pràctica encara no fan res per ella actuen així perquè encara obte­nen bene­fici de la dependència. Qui ocupa algun càrrec de res­pon­sa­bi­li­tat en l'auto­no­misme hi té assig­na­des unes retri­bu­ci­ons i un pres­tigi social que no con­fe­rei­xen cap incen­tiu per tren­car amb el sis­tema i endin­sar-se en una tra­ves­sia de final incert. No sols això, sovint aquests sec­tors que ideològica­ment apos­ta­rien per un procés d'eman­ci­pació naci­o­nal encara tenen massa ser­vi­tuds amb deter­mi­nats poders econòmics, energètics i mediàtics que es van cons­truir o reforçar durant el fran­quisme sota una lògica espa­nyola. Si no hi ha un canvi d'acti­tud dels esmen­tats poders fàctics cap a l'inde­pen­den­tisme (i res no asse­nyala que n'hi hagi com pro­varé de demos­trar en el meu lli­bre Qui són els ene­mics de la Cata­lu­nya lliure? que espero publi­car a la tar­dor) l'esta­ment polític con­ti­nuarà sotmès al seu xan­tatge i només la pressió democràtica d'una ciu­ta­da­nia empo­brida, mal­trac­tada i indig­nada podrà forçar el canvi amb un vot mas­siu a opci­ons dife­rents.

Aquesta esqui­zofrènia entre la retòrica inde­pen­den­tista i l' immo­bi­lisme auto­no­mista alguns la vam viure de prop a ERC espe­ci­al­ment durant el segon tri­par­tit. L'ERC que ara es mos­tra tan vehe­ment en la defensa del con­cert econòmic cal recor­dar que va ava­lar un finançament deplo­ra­ble el 2009 que es va pro­var de ven­dre com el “millor de la història” i que ha por­tat al col·lapse finan­cer de la Gene­ra­li­tat. En aquell moment cap dels qua­dres diri­gents del par­tit, inclo­sos els deu dipu­tats que encara ocu­pen un seient al Par­la­ment de Cata­lu­nya, no van mos­trar cap signe de rebel·lia i van aca­tar dis­ci­pli­na­da­ment el que no era sinó la cer­ti­fi­cació de l'espoli fis­cal que les bases d'ERC havien estat denun­ci­ant des de feia tants anys. Per què aquest cinisme? Perquè la tera­nyina d'interes­sos del govern autonòmic repar­tia les sufi­ci­ents pre­ben­des per apla­nar la dis­sidència i les temp­ta­ci­ons de rup­tura. Sor­to­sa­ment per a l'inde­pen­den­tisme, l'elec­to­rat va cas­ti­gar de forma con­tun­dent aquell frau. Mal­grat l'experiència, si l'ERC d'Oriol Jun­que­ras limita el seu dis­curs al con­cert econòmic i a ofe­rir-se a fer de crossa ara de CiU (en comp­tes de poten­ciar el com­promís inde­pen­den­tista) és perquè encara es troba atra­pada en la tena­lla de les ser­vi­tuds amb els poders que volen una Cata­lu­nya espa­nyola. Per cert, les com­pli­ci­tats amb l'estruc­tura autonòmica també tenen i tin­dran per a ERC el cost de veure's invo­lu­crada amb la cara més sòrdida del règim: pac­tes de silenci, paga­ments inde­guts, crèdits amb con­di­ci­ons, mal­ver­sació de fons i casos més o menys esperpèntics de cor­rupció com els que han impli­cat mili­tants d'ERC en el cas Innova al Camp de Tar­ra­gona o capítols com la gro­tesca detenció la set­mana pas­sada de l'excon­se­ller Ausàs acu­sat de con­tra­ban de tabac.

Però la situ­ació insos­te­ni­ble entre el dis­curs de fons i l'acció ofi­cial que va por­tar ERC a l'abisme és la mateixa que ara sac­seja CiU amb molt més poder, amb molta més impli­cació amb els sec­tors uni­o­nis­tes i amb una distància cada cop més enorme entre els anhels dels votants i de les bases i els min­sos avenços que pre­senta la Gene­ra­li­tat autonòmica. Men­tre alguns dels regi­dors d'aquesta for­mació s'aple­guen a l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència i les bases i votants par­ti­ci­pen en mar­xes i con­certs per la inde­pendència o a l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, el govern Mas quan no pacta amb el PP la com­po­sició de deter­mi­nats òrgans con­voca cime­res insul­ses sobre el pacte fis­cal amb un docu­ment sobre els límits de la soli­da­ri­tat, per exem­ple, simi­lar a la pro­posta esta­tutària que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol ja va tom­bar. La pre­gunta clau, doncs, és fins quan la majo­ria que no cobra ni direc­ta­ment ni indi­recta de les ins­ti­tu­ci­ons i més aviat pateix la bru­ta­li­tat del sis­tema aguan­tarà la suprema hipo­cre­sia d'uns diri­gents polítics que no apor­ten resul­tats clars cap a l'Estat propi.

Men­tre espe­rem la res­posta plan­te­jaré una pro­posta i un recor­da­tori. La pro­posta és que si hi ha diri­gents de CiU (i penso, per exem­ple, en el pre­si­dent de l'AMI d'Unió Democràtica, Josep Maria Vila d'Aba­dal) que afir­men tenir el coratge per por­tar el país a la inde­pendència, no tro­ben que de moment hau­rien de tenir prou coratge per tren­car amb un par­tit que nega els seus objec­tius polítics i crear o afe­gir-se a un movi­ment polític inde­pen­den­tista?

El recor­da­tori és que a la decla­ració fun­da­ci­o­nal de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana s'esta­bleix que només es donarà suport elec­to­ral a aque­lles for­ces polítiques dis­po­sa­des a con­vo­car un ple­bis­cit d'auto­de­ter­mi­nació o a pro­cla­mar la inde­pendència des del Par­la­ment. A qui donarà suport l'ANC a les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya? El temps del vell ordre i dels que el defen­sen s'acaba.