L'últim gest

Aquesta columna hau­ria de tenir una part pen­dent d'emple­nar perquè no hi ha colum­nista, diari, tele­visió, ràdio o digi­tal que arribi a temps d'atra­par els esde­ve­ni­ments que pas­sen. No sé si Artur Mas va pen­sar també en això, men­tre era al tren d'alta velo­ci­tat que havia de dur-lo de Lleida fins al país on hi ha La Mon­cloa. Un altre con­tra­sen­tit de l'AVE dels espa­nyols: per més de pressa que hagués anat, hau­ria estat incapaç de por­tar el nos­tre pre­si­dent a entre­vis­tar-se amb el pre­si­dent dels espa­nyols abans que tots els que ens hi havíem interes­sat sabéssim el resul­tat d'aquesta tro­bada. En una soci­e­tat on es con­sumís tot el que es pro­du­eix i no hi hagués exce­dent per a les cor­te­sies, s'hau­ria vist com una des­pesa incom­pren­si­ble que el pre­si­dent Mas anés a Madrid a fer una entre­vista, sobre la qual, tant ell com el pre­si­dent dels d'allà baix ja havien anun­ciat prèvia­ment les posi­ci­ons que defen­sa­rien. No és, però, que cap dels dos s'hagués enro­cat: és només que un i altre tenien tan poc marge de mani­o­bra com el tren d'alta velo­ci­tat, que o passa per les vies que li han mar­cat o des­car­rila. I, no obs­tant, en un món democràtic i civi­lit­zat com en el que volem pen­sar que vivim, era impres­cin­di­ble que el pre­si­dent Mas sortís del seu país i anés a Madrid ni que fos per evi­den­ciar que havia tro­bat tan­cada l'última porta on tru­cava. És un món de ges­tos i de bones for­mes, un món on se saluda quan s'entra en un lloc o on es perd el temps pro­po­sant o escol­tant les pro­pos­tes que arri­ben. Però és el que hi ha més enllà d'aques­tes bones for­mes el que cada dia més cata­lans sen­tim que no exis­teix a Madrid perquè ells ja saben què volen que sigui Cata­lu­nya, inde­pen­dent­ment del que deci­dim o votem. Pot­ser aquests més de trenta anys de Tran­sició hau­ran ser­vit perquè els espa­nyols es redi­mei­xin de la seva història i tin­guin ara l'última opor­tu­ni­tat de dei­xar que deci­dim. Pot­ser hagi val­gut una mica la pena sacri­fi­car aques­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans que no han pogut anar més enllà del somni de viure en un país lliure. És també per ells que ara ens toca fer-ho.