És analògic
digital és sempre analògic encara que
el que sembla “sí” estigui realment a prop del 99% i el que sembla “no” a prop de l'1%
Fa uns dies el professor Anton Costas feia referència al fet que la situació política actual a Catalunya en relació amb la independència era de “sí” o “no”, és a dir, digital, més que de “més” o “menys”, és a dir, analògica. Considerava que el “més” o el “menys” està més en línia amb el que ens convé a tots, catalans i espanyols, per aconseguir el que es vol a Catalunya i evitar el conflicte amb Espanya.
La ciència, la societat, la política i l'economia són per naturalesa analògiques. La transformació del que és analògic en digital no és més que un mecanisme per resoldre problemes complexos dels quals no es pot trobar la solució per càlcul directe però sí per descomposició i iteració. És això el que ha permès resoldre les integrals el·líptiques, sistemes de centenars d'equacions amb centenars d'incògnites, determinar la interacció d'un sòlid i el fluid que l'envolta, quantificar les tensions d'una peca sol·licitada per forces externes, càlcul per elements finits o incrementar de manera radical la capacitat i la qualitat de la transmissió de dades. El que pot semblar digital és sempre analògic encara que el que sembla “sí” estigui realment a prop del 99% i el que sembla “no” a prop de l'1%.
Els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2013 han estat presentats pel govern central al Congrés dels Diputats. Són aquests l'eina de gestió política més important de l'exercici. No resulten creïbles per raons objectives. L'entorn econòmic que plantegen difereix significativament del que estimen que es produirà autoritats econòmiques independents com el Fons Monetari Internacional, FMI, el conjunt dels 18 serveis d'estudis privats espanyols, Funcas, o els 27 serveis d'estudis privats internacionals de més prestigi, Focus Economics. El govern preveu per al 2013 un decreixement del PIB, renda nacional, de 0,5%, una taxa d'atur que es reduirà del 24,6% fins al 24,3% i una caiguda de la demanda interna del 2,9%. L'estimació mitjana d'aquestes tres autoritats independents és un decreixement del PIB de l'1,3%, una taxa d'atur que creixerà un 1% fins al 25,3% i una caiguda de la demanda interna més profunda, del 3,4%. L'optimisme del govern espanyol és tan desmesurat com injustificat.
El sistema de recaptació de l'Estat no funciona, ho demostra el fet que els ingressos han caigut durant la crisi del 41% al 35% del PIB, no ha passat a cap altre estat de la UE. S'estima que l'endarreriment de recaptació del 2012 redueixi l'ingrés de l'Estat entre 12.000 i 14.000M€ respecte del pressupost i això farà pujar el dèficit un 1,5% respecte de l'estimació oficial. El pressupost 2013 s'ha fet sobre el pressupost 2012, no sobre la realitat, per tant sobre una base falsa. Els ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social estima el govern que al 2013 només baixaran un 0,4% quan l'ocupació caurà encara un 1% més i la caiguda de les cotitzacions socials ha estat fins a l'agost del 2012 del 2,6%; és impossible. La despesa en pensions creix un 4,4% quan el pressupost del 2012 preveia un creixement del 2,4%; al 2013 aquest dèficit es repetirà per la identitat de la situació. Les inversions s'han reduït un 60% des del 2008 i per al 2013 es reduiran un 15% més, amb efectes greus sobre l'ocupació i l'activitat econòmica. Els funcionaris han perdut un 25% de poder adquisitiu en els tres darrers anys, però al 2013 la despesa de personal encara pujarà un 0,4% a causa de les pensions dels mateixos funcionaris...
La conclusió no pot ser altra que els pressupostos del 2013 no es podran complir perquè els comptes no surten. Espanya per raons polítiques no demana el rescat. Europa sembla que ara no vol tampoc que Espanya el demani per raons de política nacional i parroquial. Això mantindrà la prima de risc en nivells que seran la causa que la renovació dels venciments espanyols dels préstecs a l'octubre de 24.000M€ es refinancin a un preu superior, que a mitjà termini esdevindrà insuportable. Al 2013 el cost del deute, 38.000M€, serà el 10% del pressupost i superarà la inversió dels ministeris i el cost dels funcionaris públics... No és exagerat dir que això, així, no té possible sortida i que aquesta, en cas que es canviï la política econòmica, en cap cas és fàcil. El deute públic espanyol està en gran part en bancs espanyols i si hi ha una quitança les pèrdues que això suposarà per al sistema financer agreujaran la crisi.
Catalunya, que forma part d'aquest Estat en situació d'esquizofrènia financera, rep unes inversions públiques al 2013 de l'11% quan representa el 19% del PIB espanyol. No es compleix l'Estatut ni es rep un tractament equitatiu. Les raons que justifiquen, segons el govern central, aquesta actuació són que en cas de dificultat econòmica el compromís estatutari perd vigència, la qual cosa porta a preguntar-se per la utilitat de pactes que una part pot unilateralment incomplir.
La situació de despeses i ingressos de la Generalitat és encara més crítica a causa del dèficit crònic d'11.500M€ (base cost benefici) que pateix i per la impossibilitat de finançar-se directament en els mercats de capitals per manca de sobirania fiscal i econòmica. Això porta a una tensió extrema de liquiditat de la Generalitat que es repeteix cada mes i que impedeix atendre els pagaments deguts amb temps i forma i projecta una imatge de la funció pública de mediocritat i incompetència que és injusta perquè té causes alienes i inevitables.
Aquells que pensen que la millor solució per a Catalunya i Espanya és un nou encaix i un nou finançament poden lògicament concloure que entre la situació actual i una independència encara incerta per l'efecte sobre l'economia, pot ser millor aquesta darrera si efectivament la solució intermèdia que depèn de la voluntat de pacte de les dues parts no és assolible. És aquí on la solució esdevé analògica i depèn del cost que tingui cada alternativa, perquè qui refusaria una solució que evités la incertesa i el conflicte de l'independència si la majoria d'aquests problemes, econòmics i competencials, es poguessin resoldre de manera raonable especialment en una època de crisi econòmica? S'acusa la Generalitat de no manifestar clarament què vol, si la independència, plantejament digital perquè suposa un canvi radical d'estatus polític, o la millora del finançament, que és per naturalesa incremental i, per tant, analògica. La realitat analògica sempre s'imposa excepte en casos d'absurd i passional conflicte.
