RIP

Si avui comença l'última set­mana d'octu­bre vol dir que ens acos­tem a Tots Sants i que el dia dels morts és a tocar. Serà, un cop més, dia de por­tes ober­tes als nos­tres cemen­ti­ris i se cele­brarà nova­ment el ritual que recorda que la vida es cons­tru­eix a còpia de dia­lo­gar amb els nos­tres morts. Els cemen­ti­ris són espais alta­ment ins­truc­tius que val la pena visi­tar. La fas­ci­nació dels cemen­ti­ris ha gene­rat un nota­ble sec­tor turístic i exis­tei­xen coses com la “Set­mana Euro­pea del Turisme de Cemen­tiri”. L'altre dia vaig sen­tir la con­versa següent entre un pare i el seu fill: “Pare, em sem­bla que ja sé per què hi posen números a les càpsu­les dels cemen­ti­ris.” “Vols dir làpides”, pun­tu­a­litza el pare. “Els números són perquè sàpigues si es van morir joves o no tan joves”, acla­reix el fill. “Exacte”, el feli­cita el pare. El fill con­ti­nua: “I crec que les creus són com les mar­ques per dir que estàs eli­mi­nat i ja està.” El pare calla. Devien haver fet una visita al cemen­tiri ple­gats i ja es veu que el nen en va treure con­clu­si­ons. La mai­nada tira pel dret, però, a la seva manera, hi toquen força. Com que fins que no es demos­tri el con­trari la mort és un feno­men ine­lu­di­ble, val més enca­rar-s'hi amb una punta d'humor i rebai­xar una mica el pres­tigi de la vida, aquesta cosa que algú va defi­nir com una sim­ple reacció pre­ma­tura a la mort. Les revis­tes ame­ri­ca­nes dels anys trenta van posar de moda dema­nar a per­so­nes cone­gu­des que sug­ge­ris­sin epi­ta­fis per a elles matei­xes o altres cone­guts. Era vist com un benèvol exer­cici d'anti­ci­pació que aju­dava a entre­te­nir els vius. Hemingway en va fer un de lacònic que resu­meix bé la situ­ació: “Dis­culpi si no m'aixeco.” L'engi­nyosa Dorothy Parker també dema­nava excu­ses: “Dis­culpi la meva pols.” Alguns ho apro­fi­ta­ven per des­criure aspec­tes remar­ca­bles dels difunts. Per a una cone­guda actriu: “Per fi dorm sola.” Per a un polític medi­o­cre: “Sem­pre el recor­da­rem com l'home de qui ho hem obli­dat tot.” A algun se li esca­pava –en clau mas­clista– una revenja pòstuma: “Aquí des­cansa la meva esposa. Ara reposa. I jo també.”